El passat 29 de desembre, Josep Massot i Muntaner, a qui la definició de «savi» escau com a poques persones, va pronunciar al saló de plens de l'ajuntament de Palma el pregó amb què s'iniciaven les festes de l'Estendard. El text, amb el títol Història i Memòria, és una magnífica reflexió sobre la necessitat i el sentit de la preservació del record dels homes i les dones que, durant el període de la Guerra Civil i el franquisme, varen patir la repressió, l'exili i la mort per la seva fidelitat a la República i per la seva defensa de les llibertats. Citant George Bernanos, a qui anomena «el cronista per excel·lència d'una època absolutament vergonyosa», Massot i Muntaner ens condueix al record d'unes lluminoses paraules de la filòsofa francesa Simone Weil, mitjançant les quals el pregó s'eleva més enllà del context de la guerra espanyola del 36 i llança una mirada amarga sobre l'home, la guerra, la violència i el segle XX.

Simone Weil, nascuda a París el 1909 en el si d'una família jueva d'orientació laica, va participar a la Guerra Civil espanyola com a miliciana, i en va quedar fortament decebuda per la violència practicada pels homes que havia triat com a coreligionaris. Després de llegir el corprenedor Els grans cementeris sota la lluna de Georges Bernanos, va escriure a l'autor per manifestar-li que ella havia tingut una experiencia semblant de la brutalitat de la guerra. «Tenc la sensació que, un cop les autoritats temporals i espirituals han establert que una categoria d'homes queda al marge d'aquells la vida dels quals es considera que té valor, no hi ha res més natural per a l'home que matar. Quan se sap que és possible matar sense arriscar-se al càstig ni al blasme, es mata; o almenys s'envolta els que maten de somriures estimulants. Si per atzar se sent, al principi, una mica de fàstic, se'l calla i se'l reprimeix tot d'una per por de semblar mancat de virilitat. Per a això cal un aprenentatge, una embriaguesa a la qual és impossible resistir-se sense una força d'esperit que he de creure excepcional perquè no l'he trobada enlloc».

El segle XX va conèixer els més esfereïdors crims massius contra la societat civil: l'Holocaust i l'estalinisme perviuen a la memòria com a exemples suprems de la capacitat humana per al mal. Les paraules de Simone Weil descriuen amb tota la precisió les condicions necessàries perquè fets com aquests tinguin lloc: hi ha d'haver un grup al qual s'ha d'haver desposseït de la condició humana, de manera que la possibilitat de l'assassinat indiscriminat deixi de repugnar, i hi ha d'haver els lamentables components de la naturalesa humana que són la brutalitat gregària, la pressió per semblar viril i la covardia. Altres pensadors (Hannah Arendt, Tzvetan Todorov) han fet reflexions posteriors a partir de l'experiència dels grans totalitarismes del segle XX. Simone Weil ja ho percep a la nostra guerra, abans dels grans crims de Hitler i Stalin, i ho va escriure en un text que, encara que sigui pel fet que neix motivat per la lectura del llibre de Bernanos, també té a veure amb la repressió viscuda a Mallorca.

Massot i Muntaner inclou al seu pregó unes paraules de Simone Weil sorgides de l'experiència de la brutalitat practicada per sectors que hauríem d'enquadrar al costat republicà. En un text que en cap moment no peca d'equidistància, això és un signe d'honestedat intel·lectual que cal agrair. No hi ha bons i dolents: hi ha la legalitat democràtica i els sublevats, els defensors de la llibertat i els feixistes, i, pertot, l'abisme de la insondable capacitat humana per al mal.