Dijous, 22.- La manca de calç, o la dificultat que té el cos humà per absorbir, o assimilar, aquest material de construcció, que tant serveix per enfortir la consistència afeblida dels ossos, quan l'ossada encara suporta el pes de la carn viva, i aquesta és recipient del batec i de l'esperit humans, com per emblanquinar façanes, parets, tombes i tota classe de superfícies que necessitin desinfectar o abstergir, la mancança, doncs, d'aquesta substància de servei polivalent s'exterioritzava als dits de les mans en forma de taques blanques a les ungles. Abans, les restriccions gastronòmiques feien que moltes persones, especialment les més joves, tenguessin a les ungles la prova d'una alimentació deficient, d'un metabolisme imperfecte, o d'algun desordre nutritiu el nom del qual sempre ignoraré. Els adults, sobretot aquells que pel camí no havien extraviat l'ànima innocent dels crèduls i, en conseqüència, conservaven una imaginació fèrtil, propícia a la faula, ignorants ells mateixos de l'origen patològic de les blancors, ens ensenyaven sobre els motius i la procedència de les taques blanques, puix que ens assabentaven que la causa eren les mentides que dèiem. Així, cada mentida, venial, malintencionada o pietosa, provocava una decoloració, de forma i dimensions irregulars, a la duresa de les ungles. La teràpia per guarir dites anomalies de pigmentació era, lògicament, no pas modificar els hàbits d'alimentació, ni tampoc moderar-los, la qual cosa hagués estat de difícil aplicació, sinó deixar de mentir. Tot i que érem petits, no érem idiotes i, conscients de la importància social, a curt i llarg termini, de l'ús de la mentida per sobreviure en un territori hostil, mentíem. I, malgrat les conseqüències, mentíem sovint, sense gaires remordiments. Fou aleshores que d'una forma clara tinguérem consciència del perquè les dones es pintaven les ungles, un costum que ultrapassava l'estricte àmbit estètic del maquillatge per abastar el domini de la simulació. Això no obstant, mai no arribàrem a entendre el motiu pel qual, si més no públicament, car la intimitat és insondable, no ho feien els homes, això de cobrir-se les mentides amb una capa de pintura roja.
Divendres, 23.- El president de l'Associació de Societats de Caçadors de Mallorca, en unes declaracions que recull la premsa cinegètica de la regió, assegura que la majoria dels seus socis són del Partit Popular. Ignor de quin atac es defensava el president, ni quin era l'argument central del seu discurs, si de justificació o de resistència; ignor, així mateix, el tarannà, ètic i moral, dels escopeters que representa, que sens dubte deu ser, com en tots els col·lectius, divers i complex, però per alguna raó que no puc explicar no m'ha sorprès, fins i tot m'ha semblat lògica, aquesta militància majoritària al partit conservador. Si l'afirmació, a més d'inoportuna, fos certa; si la majoria dels caçadors fossin de dretes, com assegura el seu portaveu; si la majoria dels caçadors d'aquest vedat en forma d'illa fossin membres, accionistes o simpatitzants del Partit Popular, no fóra ociós estudiar un fenomen sociològic de no poca transcendència ideològica. No poden extreure's conclusions amb lleugeresa i fóra una frivolitat, una insensatesa, treure deduccions universals d'una entrevista que, potser, només reflecteix l'opinió interessada d'un individu, ni que aquest sigui el representant del conjunt. Això no obstant, atès que les coincidències mai no són innocents, ni casuals, atès que de les complicitats sempre se n'espera un guany recíproc, establir la base científica de la concurrència ideològica entre caçadors i tendències polítiques de dreta, tasca que pertany a la sociologia, aclariria aspectes ignorats, potser sorprenents i originals, influències correlatives, contagis estranys, entre dues activitats sense correspondències aparents.
Dissabte, 24.- Un hom escriu un llibre i, mentre l'escriu, busca la precisió d'un títol que suggereixi la intensitat del contingut, i que sigui, alhora, bell i contundent, que a l'aparador de la llibreria reclami l'atenció del possible lector, que sigui original i clar, si ambdós conceptes són compatibles. Molt sovint, mentre l'escriu, assaja diversos títols provisionals, per tal d'observar si algun d'ells, potser el més potent, o el més resistent a l'erosió de la mirada i de la memòria, s'apodera de la coberta, i del text, i els deixa alguns dies, o algunes setmanes, així, de forma transitòria, per tal que llibre, títol i autor s'acomodin a una situació que ha d'esdevenir irreversible. Pot passar que durant aquest trànsit vers el títol definitiu, un període d'incerteses i vacil·lacions, caigui a les mans de l'escriptor, de forma no gens fortuïta, que l'atzar sempre conté una dosi de malícia, un llibre com ara La pluie et le beau temps, del poeta Jacques Prévert, i s'adoni com de brillant i intensa pot ser la senzillesa, i s'adoni com de difícil és d'abastar, l'aparent facilitat de la senzillesa. En aquell precís moment podria llançar títols i llibre a la foscúria de l'oblit, però la vanitat és encara un excés persistent que impedeix un acte lúcid i conseqüent.
