No hi havia res que pogués aturar Magdalena Soler. Mai cap constipat, cap grip, cap febrada, cap maldecap físic ni personal no havia aconseguit vèncer-la, al contrari, més es creixia quan més pretenien parar-la. Mai no va fer figa perquè esclafava les penes i els dolors amb la seva enorme força de voluntat. Era una professional única i infrangible, com sabem tots els que vàrem fer feina al seu costat. Però, i a sobre, era l'element cohesionador de la redacció de Diari de Balears, el punt de gravetat intern, la peça mestra que n'aguantava l'organització.

Ella situava el Diari per davant de tot, i des de la seva taula de treball possibilitava que la resta de periodistes poguessin anar a l'ampla per dur notícies o fer articles. Mai no perdia el contacte amb l'actualitat, vivia les notícies perquè s'interessava per tot i sabia de tot. Guia i referent de periodistes, tanmateix Magdalena Soler era encara més extraordinària com a persona. Cosa estranya en la nostra professió, estava caracteritzada per un optimisme perpetu. Res no aconseguia mai afectar-la de manera negativa, perquè ho triturava. Ella vivia per cercar en cos i ànima la part positiva de les coses. Així, només un fet cruel i impredictible podia arrabassar-la del nostre costat, i ha hagut de passar en un accident de trànsit. Encara astorats, som molts els que quedam orfes i deutors de Magdalena Soler fins a un punt infinit.