Els dies ss succeeixen uns rere d'altres i sembla que sempre ens tornam a trobar en el mateix punt de sortida. De fet, és com si es tractàs d'una partida interminable de «monopoly», on una tarja t'indica, torni a la casella de sortida. Així ens sentim molts quan sentim que una altra dona ha estat assassinada pel seu company o quan una més denuncia la terrible solitud i desemparament en el qual viuen moltes denunciants. La violència de gènere és un fet i, encara que molts pensaven que això ja passava abans però no se sabia, les xifres, al marge d'esgarrifoses, són un clar indicador: aquí qualque cosa, o res, no funciona. Ni ordres d'allunyament, ni denúncies, ni telèfons d'emergències, ni cossos de seguretats especialitzats... Sembla que és impossible reescriure el trist final. A aquest despropòsit s'afegeix el safareig immoral d'algunes cadenes de televisió generalistes amb programes, emesos en horari infantil, on persones conten les seves misèries o, el més perillós, acudeixen al plató per a rebre algun tipus de sorpresa. La darrera víctima ha estat una al·lota russa que va anar a un programa d'Antena 3 sense saber que allà l'esperaria el seu maltractador, amb la seva ordre d'allunyament corresponent. Uns dies després, Swetlana va ser assassinada pel qui davant les càmeres suplicava perdó i reconciliació. Encara així, i davant l'evidència, tan la cadena com el programa neguen tenir responsabilitat i s'escuden amb formularis emplenats per la víctima. És fàcil imaginar-se la il·lusió d'una immigrant acudint a un plató a rebre la visita sorpresa de qualcú, potser d'un familiar, és fàcil suposar la bona imatge que volgué donar a la productora del programa per ser seleccionada, és impossible descriure la por que degué sentir en veure'l. Ara que ja ha passat, que les xifres van augmentant i que en els despatxos jurídics es deu fer feina a bon ritme per evitar demandes i responsabilitats, només ens resta esperar un parell de setmanes, o dies per passar pàgina i tornar al safareig i les audiències. En acabar l'any comptarem el nombre de víctimes mortals i ens lamentarem de la ineficàcia del sistema. Jo que em pensava que el sistema érem tots.