Podria ser una residència de luxe, amb spa, teràpies alternatives i algun altre fideïcomís més d'aquests que ara s'usen i fan perdre el cul a la gent. I si en comptes d'estar instal·lada ran del mar, a prop del mollet del peix, estàs a les vores del Tíber podria ser habitada per un Borgia sibarita que l'ompliria de tuls cardenalicis i de lascívia. Però cap d'aquestes variables no es dóna i és, ni més ni pus, que la presidència de nostron govern regional. El president està una mica nerviós. N'Albert Candela, amb impol·luta professionalitat, li planxa dues o tres arrugues de l'americana i li acaba d'escairar la clenxa perquè tot vagi com una seda. El president s'escura la gola i diu amb veu de mujaidin, tot assajant: «Qui me du l'estrofa plena de perfums/ roseta brunzenta de ma soledat? Quan de ma finestra, a encesa de llums, estenc la mirada per damunt Ciutat, i l'ànima mia s'enfonsa...» S'atura de cop i mirant a un assessor àulic, prossegueix: No sé si això donarà resultat, una cosa és que sigui cordial amb la cap de l'oposició i l'altra, molt distinta, és que l'hagi de rebre recitant una poesia. Això ja no s'usa, ni que na Roseta fos el bisbe Enciso i jo una humil i vulgar filleta de Maria. Vols dir que he de posar cara de compungit?

El president, després d'haver analitzat cartesianament, el fet, tenia els seus seriosos dubtes. I ben mirat, no li faltava raó. Hi ha un principi inalienable: dels cans, us en podeu fiar; de les persones... I ell no sabria quina Roseta es podria trobar. L'art de la política, a més de components funambulistes, tendeix al camaleonisme. El president encara tenia in mente aquella imatge fotoshopitzada de gogó aspirant a ser la primera dama de Mallorca, és a dir, metafòricament, l'esposa fidel i servicial d'un squashman Matas, un paper secundari, d'il·lustre poncella, colltorçada i servil. En Matas electoral, de tanca i cartell, era el seny, la mesura, la compostura, la cara amable i seriosa, en canvi, na Roseta era la cara frívola, la girl table dance, la ingravidesa personificada. Jo no he repartit els papers, foren ells. En canvi, ara, na Roseta, ha canvidada tota. Ara presenta un altre look, de cop i volta ha retornat a l'edat que té, o més vella i tot. És la viuda oficial del PP, la que vetla el mort a tothora. No entén aquest tràgic decés, aquest èxode, quasi una assumpció pre-mortem, en què l'home fort de la família va agafar els atapins i sense dir res a ningú, solcà els camins de la mar a la recerca d'una ventura que no hagués de passar per les urnes.

-Jo vénc a parlar-te d'una vida d'or, de la vida lliure que enyora ton cor; som la camperola que presents te du; jo vénc de la serra, mes no som per tu».

No s'ho hauria esperat mai, el president, que na Roseta li enflocàs aquesta. Va quedar una mica emperpalat, com un endiot que du entravessat un gra de blat de les índies al carcabòs. Aleshores agafà l'andante i enfilant-se cap al brio, n'Antich, va dir: «O flor de muntanya, fina morenor! Oh la pageseta que és una pintura i té la cintura com un gerricó». La viuda del PP, agafa el mocador, roberto verino amb randetes de punt mallorquí per dissimular, fa com que eixugar-se una llàgrima i prossegueix fent una mica de petarrell: «Per servir als pobres fumants escudelles, confitar codonyes, adobar gonelles o guarir les nafres, no hi ha millors dits: cant codolades i sé contarelles d'alicorns i fades i poals florits.» No se'n podien avenir de com s'avenien de molt, de com encadenaven aquell diàleg tan profund, dens, intens i d'una elevada coeficiència intel·lectual i gairebé amb regust de prosa versificada. Llavors, aprofitant aquella harmonia còsmica, es picaren l'ullet i envestiren a duo: «Els bous que no pasturen, els tractors que no llauren» [-no embullem la troca, Roseta, deixa't anar de tractors, el guió no ho diu així; -tens raó, Xesc... ha estat un exabrupte de tristor, la vida d'una viuda...] Reprengueren, ara més entonats, el parell que llaura, les viles construïdes en valls ex-sublims; el bloc [d'apartaments, nota del transcriptor] que corona la roca del cim; el gorg que no es mou, dins Palma Aqua Màgica, com gota de rou, dins una flor blava, les dones d'empenta, que ja no entrecaven, son Espases, pollancres, viles, bungalows, adossats i casetes i castells roquers, pel jove qui passa, plena de dolçor, de la festejada l'ànima xalesta, tot és una festa que canta d'amor». Els quedà rodó. Va ser una entrevista plus cordial. En Candela aparegué amb un ram de flors. Era l'hora del comiat. Adéu Roseta, Adéu Xesc. «Jo som la pagesa que presents te du; jo vénc de la serra, mes no som per tu». Li ho enflocà na Roseta mentre baixava l'escala, el president, quan posava el biuló, remugà: Mira-te-la, a l'estufada... Sempre hi ha de dir la darrera, viuda però amb pessigada de monja. Coses de mules trotadores, que desvariegen, per la carretera del coll en avall... I així, pam envant, pam enrera les cròniques mundanes descriviren l'encontre. Un diàleg aigualit.