El president, després d'haver analitzat cartesianament, el fet, tenia els seus seriosos dubtes. I ben mirat, no li faltava raó. Hi ha un principi inalienable: dels cans, us en podeu fiar; de les persones... I ell no sabria quina Roseta es podria trobar. L'art de la política, a més de components funambulistes, tendeix al camaleonisme. El president encara tenia in mente aquella imatge fotoshopitzada de gogó aspirant a ser la primera dama de Mallorca, és a dir, metafòricament, l'esposa fidel i servicial d'un squashman Matas, un paper secundari, d'il·lustre poncella, colltorçada i servil. En Matas electoral, de tanca i cartell, era el seny, la mesura, la compostura, la cara amable i seriosa, en canvi, na Roseta era la cara frívola, la girl table dance, la ingravidesa personificada. Jo no he repartit els papers, foren ells. En canvi, ara, na Roseta, ha canvidada tota. Ara presenta un altre look, de cop i volta ha retornat a l'edat que té, o més vella i tot. És la viuda oficial del PP, la que vetla el mort a tothora. No entén aquest tràgic decés, aquest èxode, quasi una assumpció pre-mortem, en què l'home fort de la família va agafar els atapins i sense dir res a ningú, solcà els camins de la mar a la recerca d'una ventura que no hagués de passar per les urnes.
-Jo vénc a parlar-te d'una vida d'or, de la vida lliure que enyora ton cor; som la camperola que presents te du; jo vénc de la serra, mes no som per tu».
No s'ho hauria esperat mai, el president, que na Roseta li enflocàs aquesta. Va quedar una mica emperpalat, com un endiot que du entravessat un gra de blat de les índies al carcabòs. Aleshores agafà l'andante i enfilant-se cap al brio, n'Antich, va dir: «O flor de muntanya, fina morenor! Oh la pageseta que és una pintura i té la cintura com un gerricó». La viuda del PP, agafa el mocador, roberto verino amb randetes de punt mallorquí per dissimular, fa com que eixugar-se una llàgrima i prossegueix fent una mica de petarrell: «Per servir als pobres fumants escudelles, confitar codonyes, adobar gonelles o guarir les nafres, no hi ha millors dits: cant codolades i sé contarelles d'alicorns i fades i poals florits.» No se'n podien avenir de com s'avenien de molt, de com encadenaven aquell diàleg tan profund, dens, intens i d'una elevada coeficiència intel·lectual i gairebé amb regust de prosa versificada. Llavors, aprofitant aquella harmonia còsmica, es picaren l'ullet i envestiren a duo: «Els bous que no pasturen, els tractors que no llauren» [-no embullem la troca, Roseta, deixa't anar de tractors, el guió no ho diu així; -tens raó, Xesc... ha estat un exabrupte de tristor, la vida d'una viuda...] Reprengueren, ara més entonats, el parell que llaura, les viles construïdes en valls ex-sublims; el bloc [d'apartaments, nota del transcriptor] que corona la roca del cim; el gorg que no es mou, dins Palma Aqua Màgica, com gota de rou, dins una flor blava, les dones d'empenta, que ja no entrecaven, son Espases, pollancres, viles, bungalows, adossats i casetes i castells roquers, pel jove qui passa, plena de dolçor, de la festejada l'ànima xalesta, tot és una festa que canta d'amor». Els quedà rodó. Va ser una entrevista plus cordial. En Candela aparegué amb un ram de flors. Era l'hora del comiat. Adéu Roseta, Adéu Xesc. «Jo som la pagesa que presents te du; jo vénc de la serra, mes no som per tu». Li ho enflocà na Roseta mentre baixava l'escala, el president, quan posava el biuló, remugà: Mira-te-la, a l'estufada... Sempre hi ha de dir la darrera, viuda però amb pessigada de monja. Coses de mules trotadores, que desvariegen, per la carretera del coll en avall... I així, pam envant, pam enrera les cròniques mundanes descriviren l'encontre. Un diàleg aigualit.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.