Benvolgut Joan Carles:

No sé si tractar-te de tu, de vós, de vostè o de Majestat. Empraré la segona forma, un tractament que en català feim servir per mostrar respecte i consideració cap a algú. Solc fer-ho així amb tothom. La sort -entesa com atzar, que ningú no em malinterpreti- m'ha fet, igual que a vós, ciutadà de l'Estat del qual sou cap des de fa una trentena d'anys. Potser la sort que us hi ha fet a vós s'ha d'entendre positivament, com bona sort. Sempre us havia considerat un ésser superior, una entitat intangible, gairebé etèria, allunyada de tota realitat. Us associava amb una persona eternament feliç i somrient, una persona elegida pel destí, ben vista per tothom, ben rebuda a tot arreu, incapaç d'exaltar-se i, molt menys encara, de perdre les maneres. Per això la vostra irada reacció davant les paraules d'Hugo Chávez m'han agafat completament desprevingut i incapaç de reaccionar. Llavors, pensant-ho fredament, he atribuït aquesta pèrdua de maneres a la mala temporada que darrerament us ha tocat viure. M'he imaginat que potser sou conscient que el vostre rol comença a ser qüestionat, que hi ha gent que vol canviar l'estat de coses actual i que no ja no té por d'expressar-ho, que sentiu la necessitat de reivindicar-vos com fan la resta dels mortals. Tenc la sensació que a la fi heu baixat dels llimbs, que us mostrau com una persona de carn i ossos, vulnerable, amb les mateixes febleses que les altres.

Joan Llull. Sant Llorenç.