Com a norma general, no us fieu mai de les decisions preses per unanimitat: de les decisions que afecten interessos tangibles, s'entén. Una altra cosa són les declaracions més o manco solemnes d'aprovació o de rebuig de les coses que passen als núvols. Tota agrupació humana mitjanament considerable presenta contradiccions, discordances. En la composició dels idearis dels partits polítics sense tensions internes hi descobrireu dosis de fanatisme, esperit altament sectari, i normalment hi trobareu, al davant, un líder amb neurones cabdillistes. Certament, aquest cabdillisme, el sentit de l'autoritat, la disciplina i tots els mals de la mateixa família són molt ben valorats per una part important de la població. Hi ha molta de gent que guarda una por ancestral a la discrepància, una temença tribal a la dissensió. La unitat ha estat elevada a la màxima categoria dels valors humans. No importa que impliqui reduccionisme, menyspreu per la varietat, anèmia de pensament, pobresa intel·lectual. És una mica com si sempre aquesta gent estàs preparant-se per a la guerra contra un enemic extern: primer, s'ha d'aconseguir la unitat, a la qual s'arriba tan sols per mitjà d'una guerra civil encoberta. Si no és desitjable la uniformitat ni en els partits polítics, com l'hauríem d'exigir a les coalicions, i més encara a aquelles en la formació de les quals intervenen coalicions prèvies? És el cas de l'actual govern regional, material d'al·luvió, que s'explica tan sols per la sensació de perill que havia envaït una part de la societat illenca davant les formes i els continguts del govern del PP (presidit per un home tan nefast i volàtil com Jaume Matas, ara ciutadà de Washington en missió encomanada per uns empresaris mallorquins que estranyament dipositen confiança en qui construeix metros que fan aigua).
Si és sana i desitjable la discrepància, i necessària i profitosa la negociació prèvia a qualsevol acció de govern, no es pot dir el mateix dels desacords assolits en consell de govern. Les discrepàncies s'han de dirimir fins a l'exhaustió amb comunicat mèdic, si és menester: abans d'asseure's al consell de govern. És obvi que aquí algú no fa les coses ben fetes. El consell de divendres passat va escenificar lamentablement una brega de galls, gallets i gallines, que no ha de ser consentida pel president -president de govern. Entre la imatge d'unitat uniformada i l'espectacle de divendres passat hi ha tot un tram d'allò que abans enteníem per política que no s'ha recorregut així com tocava. Francesc Antich té molta feina a fer si pretén que aquest govern consumeixi el temps de què disposa per governar. Haurà de posar ordre, fer que xerrin uns i altres. És difícil aconseguir bones enteses entre segons quina part del Bloc i UM. Però no ho és més ara que quan es formà el govern. No podem dir, com a ciutadans, que aquests governants estiguin guanyant la nostra confiança. Ans al contrari, començaren per Son Espases i ara per ara no sabem en què poden treballar plegats, en què estan d'acord -llevat del seu ben justificat rebuig al PP. Som un país sense sort, però això és perquè n'hi ha que no la cerquen ni saben por on hi van.
