Bé ho deia Torcuato, personatge d'El delincuente honrado: «En los desafíos, señor, el que provoca es, por lo común, el más temerario y el que tiene menos disculpa». En això, si més no, Jovellanos demostra una modernitat que em recorda un breu i preciós text de l'escriptor israelià Amos Oz, Contra el fanatisme (La Magrana, 2007): «En el meu vocabulari, la guerra és terrible, però el pitjor mal no és pas la guerra sinó l'agressió. Si el 1939 tot el món tret d'Alemanya hagués defensat que la guerra era el pitjor de tots els mals del món, llavors Hitler seria senyor de l'univers, a aquestes altures. Per tant, quan identifiques una agressió, has de lluitar contra ella, vingui d'on vingui. Però només en nom de la vida i la llibertat, no pas de més territori o més recursos».

Convindrem que ara per ara no és gaire fàcil identificar els autors de les agressions i, per tant, es fa difícil lluitar-hi en contra. Per a açò caldria tenir una informació veraç que fes visible la dimensió de tot el fenomen, que focalitzàs adequadament els elements més importants de les notícies i destacàs (en titulars, en portada, amb l'espai adient) el bessó de cadascuna i no l'escorça. Perquè els mitjans de comunicació són un poder -és una veritat de manual-, que als ulls de l'opinió està fermat a altres poders polítics o econòmics. En aquest sentit, les cadenes de notícies (premsa, ràdio, televisió...) es poden veure més com a instruments de dominació que no d'informació ni, per últim, d'emancipació. No fa gaire setmanes han sortit a la llum les relacions de proximitat del president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, amb els grans patrons de la premsa francesa. A ningú no ha d'estranyar, doncs, que molts mitjans despleguin més com a notícia el segrest d'un avió per part del govern del Txad que no el segrest d'un centenar de fillets d'aquell país subsaharià per part d'uns individus d'una ONG francesa. Açò en el cas que la paraula 'segrest' es pugui aplicar per igual a una situació i a l'altra, que no és el cas. En les últimes hores, la majoria de diaris francesos i espanyols han focalitzat el viatge de Sarkozy al Txad, d'on s'ha enduit alguns dels ostatges (periodistes francesos i auxiliars de vol espanyoles). Acebes ho aprofitava dilluns per carregar contra R. Zapatero: el president francès sí que sap agafar el toro per les banyes -deia a qui se'l volia escoltar-, mentre que l'espanyol manté una passivitat exasperant. Dit així, pot ser que aquest missatge simplista sigui cregut per molta gent, que és el que Acebes cerca. Però les coses senzilles quasi mai són tan simples.

En aquests moments és quan ens dol de no trobar més veus independents que ens expliquin les coses i no les emmascarin. Veus lliures que, des dels titulars i les entradetes fins al final de les notícies, ens informin dels propòsits de l'Arche de Zoé en reunir (empr un eufemisme) negrets subsaharians per transportar-los a França. S'ha de llegir molta lletra petita per deduir-ne les intencions veritables de l'altruista oenagé. I salvant, tal vegada, la possible responsabilitat de la tripulació de l'avió, que no sé si podia al·legar ignorància respecte a la missió que l'ocupava, ¿es pot dir el mateix de l'empresa espanyola Girjet?

El periodisme independent procura no actuar amb apriorismes i no jutjar abans d'hora. D'acord. Però seria molt desitjable que, en tost de parlar tant del París-Dakar i ara dels nostres conciutadans europeus, prestassin més espai de premsa o més minuts de telediari a radiografiar la situació lacerant en què viuen i moren milions de persones en aquells països. Que ens informin de les causes del conflicte de Darfur, regió del Sudan fronterera al Txad; que expliquin per què moren milers de civils a mans de grups armats i què passa amb el destí de les presumptes ajudes humanitàries. Que ens digui el govern espanyol -com exigeix Intermón Oxfam- a quins països de l'Àfrica van a parar les armes de fabricació espanyola. Per què ho callen els mitjans?

Tothom es fa eco de les bravejades de Sarkozy i molt pocs expliquen la relació que hi tenen amb els objectius de França per refermar la seva influència al Txad. Amb l'aval de la UE, una força armada gal·la està a punt d'intervenir-hi. En missió humanitària? Potser sí, sempre que entenguem per tal l'estratègia global nord-americana, de la qual el president francès és un ferm aliat. Paraules de Sarkozy despús-ahir a la Casa Blanca: «Jo faré que França torni a estar en el cor dels nord-americans». Caldria exposar que a la zona central de l'Àfrica es manté des de fa anys una batalla pel control de les reserves energètiques i de les mines de metalls molt preuats que encara hi queden. Atenció, perquè si els EUA són a una banda, a l'altra s'està col·locant la Xina. D'aquí que el president francès vulgui continuar tenint el control a les excolònies, amb el permís del Gran Germà. Encara que ho pugui semblar, no estic contant cap novel·la, però ja que ho dic, no m'estic de recomanar la darrera de John Lecarré La cançó dels missioners, que va un poc de tot açò.

No s'haurien de tapar, doncs, per més temps les responsabilitats i els interessos en joc dels civilitzadíssims estats europeus i nord-americans en aquella zona del món enfosquida als mitjans (ulls encegats, merda trepitgen). És clar que, de zones d'ombra, n'hi ha moltes. Facin vostès mateixos la prova. Demanin als seus amics si saben el nom dels presidents de Cuba, Veneçuela i Bolívia. És possible que molts sàpiguen els noms de Fidel Castro, Hugo Chávez i Evo Morales. Facin la mateixa pregunta referint-se ara a Hondures, el Salvador, Guatemala o Nicaragua i esperin els resultats? Quantes cadenes de televisió s'han tancat en aquella zona del planeta a més d'aquella de Veneçuela? Al Perú dues, l'abril de 2007, i que jo sàpiga el país dels Andes no està molt lluny de Veneçuela. O per què no són notícia d'actualitat els assassinats d'indígenes quasi diàriament a Chiapas i les més de 400 dones violades i assassinades a Ciutat Juárez? No serà que el narcotràfic, el mateix poder que finança les campanyes electorals dels guanyadors, 'explica' aquest silenci i causa el silenci etern dels periodistes que fins ara s'han atrevit a investigar aquests crims? Si més no com el verí radioactiu o el tret al clatell mata periodistes incòmodes a la Rússia de Putin.

És ver que resulta molt mal de fer esquivar les rutines i els llocs comuns, escapar del mainstream del pensament únic, el corrent que t'enduu cap allà on el poder vol; però que no creuen vostès que seria saludable per a la qualitat democràtica que es parlàs més, per exemple, de la despesa pública social (l'espanyola la més baixa de la UE-15, segons el catedràtic de la UPF Vicenç Navarro) que no de les banderes nacionals i de les visites dels reis als dos indrets africans? La Fundació Ferrer i Guàrdia ha publicat un informe sobre l'estat de la joventut a Catalunya, on, a més a més de les precarietats en l'habitatge i en la qualitat de vida, es diuen coses com un 90'1% dels contractes que es fan als joves tenen un caràcter temporal, i que els joves de les principals ciutats espanyoles han de dedicar més d'un 71% del seu salari a l'adquisició d'habitatge. Sembla que aquest tipus de notícia no interessa gaire o gens. Em deman, però, a qui no interessa que es sàpiguen aquestes coses. Com dèiem en començar, en els conflictes sempre cal saber qui és l'agressor. No per res, sinó per saber contra qui cal anar i, si ve al cas, de qui ens hem de protegir en la defensa de la llibertat i de la vida.