De cap de les maneres és gens ni mica desitjable que aquest mala bèstia impresentable vagi a lloure pel carrer en una temporada ben llarga. Em referesc a en Sergi Xavier Martín Martínez, l'energumen que en una pujada de testosterona mesclada amb bogeria racista va apallissar una joveneta equatoriana dins el tren, a la impunitat d'un vagó quasi buit, galtades, cops de puny, fins i tot una puntada de peu a la cara li poguérem veure envergar al mal parit aquest, mentre la jove terroritzada s'arrufava com un cabdell damunt el seient, emparant així com podia, amb els braços, les mans, els colzes, la barrumbada que li queia damunt. I endemés, el més greu per mi, la cosa, així, molt en fred, amb absolut menyspreu pel mal físic i moral que feia, la humiliació que perpetrava, com el que encén una cigarreta i parla per telèfon, i de passada apallissa una «inmigrante de mierda» per entretenir una mica més l'horeta i que el trajecte sembli més curt. Fins i tot aquesta violència exercida de manera tan «natural», guardant totes les distàncies, em va recordar els moments inicials de Pulp fiction d'en Quentin Tarantino, quan en John Travolta i el negràs malcarat Samuel L. Jackson van parlant molt civilitzadament de coses del món i la bolla, mentre apallissen i van disparant els pistolots a la colleta d'al·lots aquells, recordau?

I tanta sort del testimoni inapel·lable de les imatges enregistrades per la càmera de seguretat, que si no encara tot plegat hagués estat mentida, es tractaria d'una història inventada per una joveneta immigrant ressentida i poiosa, que vés a saber com va de papers. És l'enèsima vegada que una càmera dóna pel sac als malfactors. Recordau la història d'aquella indigent que una colleta de descervellats calaren foc dins el batiport d'un banc fa una temporadeta? La càmera de seguretat els fixà amb pinces a les pàgines dels diaris, a les pantalles dels noticiaris de les televisions, com ara mateix (per cert, qualcú em sabria donar noves de com està a hores d'ara aquella bestialitat?)

El que volia arribar a dir, com a garrut experimentat i observador de les misèries quotidianes: que som de l'opinió que el jutge l'ha de fer tancar, al Sergi Xavier, aquest miserable producte de la magror de butxaca, la incultura, la nul·la formació humana, el desvari familiar, el xum-xum d'unes existències extraviades. I no per la versió generalitzada que ell podria fer més mal una altra vegada, no, que més aviat el veig acollonit, a les compareixences televisives, malgrat la impostura d'un posat xulesc i passat, hi ha vertadera por al fons del seus ulls, culet ben estret va, ell. I amb motiu sobrat, ostres, que curt de gambals ho és, sí, però als 21 anys de pasturar per dins el brut de Barcelona, Madrid, València.., onsevulla on hi neixin bolets i floridura urbana, s'aprenen coses com que: a part del que digui el jutge que li toqui en sort, ell ja està sentenciat, està llest, el faran malbé, el perjudicaran molt a la bruta a qualsevol racó... Li malpararan els dies violentament i ell ho sap. Ara ja sols esperen l'ocasió, l'oportunitat, el moment, el descuit, la mateixa sensació d'impunitat que ell es pensà tenir quan va fer de gall de llavor valent maltractant una al·lota dèbil i indefensa, molt mascle, ell. Cal que empri els doblers que ha cobrat de les exclusives en engatar-se, aquest pic sí, en fer «anar-se'n l'olla», com repeteix a qui li vulgui parar esment. Perquè si arriba a ser conscient al cent per cent de la quantitat d'«immigrants de merda» que ja ensinistren les cadenes de moto per cercar-hi la ronyonada, podria fer-se les feines damunt. Cal que el tanquin i romangui a cobro molt de temps. I en sortir que emigri ben enfora. A qualsevol lloc menys a l'Equador, per cert.