Vaig llegir amb tota l'atenció que l'autor mereix l'article que el passat dissabte dia 20 d'Octubre Fernando Savater publicava en El País. Just al finalitzar-lo, dues coses em vengueren de seguida al cap. Una fou la tornada d'aquella meravellosa cançó titulada El último trago que va composar, música i lletra, el gran José Alfredo Giménez, i que diu allò de «Nada me han enseñado los años/siempre caigo en los viejos errores/ otra vez a brindar con extraños/ y a llorar por los mismos dolores». Ben aviat intentaré explicar la raó d'aquesta primera remembrança mexicana. El segon record fou més dolorós perquè el que em vengué a la memòria fou un debat que vaig tenir fa molts "massa" d'anys a Maó amb Fernando Savater. En l'esmentat debat Fernando Savater defensava la cultura del galop i jo la del trot. Tot i el que em digueren alguns pietosos amics, jo vaig tenir la consciència ben clara que el catedràtic de Madrid m'havia apallissat sense misericòrdia. Després d'aquest aperitiu lúdic, el dels cavalls, hi hagué una conferència seriosa en la qual Savater va predicar amb entusiasme a favor de la Il·lustració, els drets humans, els valors universals i, en conseqüència, contra els localismes, els particularismes, la cultura tradicional i el que ell va anomenar nacionalismes. Savater no va especificar a quins nacionalismes feia esment, però quasi tots vàrem pensar que era al nostre o altres com el nostre, que també han estat perdedors, i no el seu "el d'Espanya i el de Madrid" als que es referia. Em va semblar que Savater no fou mai conscient que ell era sense cap dubte el més nacionalista de la sala. Tampoc fou probablement, conscient, Don Fernando, que defensar l'universalisme i els valors universals no vol dir necessàriament que tots tenguem els mateixos valors, sinó que els valors i els drets que té cadascun han de ser igualment respectats encara que pertanyi, com nosaltres, a pobles derrotats. Els drets lingüístics, per posar-ne un exemple, no consisteixen que tots parlem la llengua del poble que triomfà, sinó que cada poble pugui parlar la seva pròpia. És un dret que es correspon amb el deure dels altres ciutadans que arriben a aquesta població de fer-la seva, la llengua. Supòs que ja començau a endevinar per què l'article de dissabte passat de Savater em va recordar allò de «los viejos errores» que cantava José Alfredo Giménez. Efectivament, dissabte en el seu article Savater tornà a caure, al meu parer, en els mateixos errors en què va caure fa tants d'anys a Maó. L'únic nacionalisme lloable, pensa, és l'espanyol, el de la llengua castellana; els altres són ganes de fotre i d'enredar la troca. El drets, segons Savater, els posseeixen els espanyols que es desplacen al País Basc o als Països de Llengua Catalana, mai a l'inrevés. Quan els catalans o els bascos anam a Madrid, bona nit si et colgues: ni tan sols tenim dret a conservar el nom o el cognom, com bé ho va demostrar fa poc en Josep Lluís Carod Rovira.
Però el que és pitjor és que, pel que mostra a l'article, amb els anys, el senyor Savater no sols no ha rectificat els vells errors, sinó que ha afegit brou a l'olla. El que vull dir és que a l'article fa una defensa, més aferrissada que mai, de la unitat de la pàtria i del perillosos que són els estatuts d'autonomia si aquest país vol conservar la immaculada concepció de la pàtria. Dic això d'immaculada concepció perquè Savater parla com si aquesta unitat pàtria ens hagués estat atorgada per Déu Nostre Senyor i no construïda "la història parla ben clar" socialment i militarment. I per si la cosa de la immaculada pàtria fos poc, el senyor Savater s'ha fet defensor de la bandera monàrquica. No cal haver estudiat molta història per saber que amb l'excusa de defensar la bandera "la rojigualda i qualsevol altra" s'han vessat molts de litres de sang. I és que els símbols a excepció, potser, del geomètrics, sempre tendeixen a la irracionalitat. Savater i el seus mestres declarats, com Montaigne, Cioran, Spinoza o Descartes, ho són, si no m'equivoc, filòsofs de la branca racionalista. Per això dissabte vaig quedar astorat quan vaig veure el filòsof de San Sebastián defensar amb més coratge que intel·ligència banderes i altres símbols. També hi vaig quedat, desconcertat, quan vaig veure, fa mesos, que Savater tornava a brindar amb estranys i s'afegia ara a un partit polític follat com el de Rosa Díaz. Si el ves crec que li diria: «Tu quoque, Savater».
