Un bon amic afirma que sempre, des que tenia 20 anys, ha pensat igual i no ha mudat la seva percepció de la realitat. Baltasar Porcel diu que l'home és contradictori en si mateix i que estan molt bé aquelles persones que van variant les seves idees a mesura que passa el temps. Supòs que troba més creativa una certa contradicció que no un pensament invariable.
Una cosa, però, és la contradicció i l'altra és una acusada incoherència en virtut de cap on bufen els vents o cap on t'interessa que hi bufin. L'exemple més clar és Rajoynià. És mal de fer trobar una persona, Rajoy, i un grup de seguidors, els rajoynians, que practiquin amb tan poca subtilesa l'art de la incoherència. Els casos que poden servir com a prova són molts, però només n'enumeraré alguns.
Al dematí, Rajoy ens diu que no està d'acord amb la memòria històrica, que ell mira cap endavant i no cap endarrere. Després de dinar, Rajoy afirma que a l'hora d'arribar a un acord al País Basc hem de recordar les víctimes i hem de tenir memòria. «No oblidam», és la seva frase preferida. Quan s'aixeca, Rajoy sentencia que a Espanya hi ha una desídia institucional. L'horabaixa, en el moment de la intervenció del Ministre d'Economia a l'hora d'aprovar els pressuposts generals de l'Estat, els escons del PP són buits. De tots els diputats del PP només n'hi havia una al seu escó!
Abans de berenar, Rajoy ens diu que el Govern no pot atemorir la població amb el problema del canvi climàtic, que no s'ha de fer alarmisme. En haver berenar, Rajoy ens diu que Espanya es romp, que tot se'n va en orris, però això no és fer alarmisme. Sorprèn, no? Sorprèn aquesta capacitat per fer dos discursos a l'hora. Sorprèn que pensin que ens ho creiem. Sorprèn que ens ho creguem.
