El poeta no té perquè fer necessàriament el poema que queda. El
practicant de la parenta pobra pot perfectament no aconseguir el
resultat que persegueix. Deixar damunt la taula o el taulell un
text que quedi és prou difícil i, en conseqüència, prou incert. El
caràcter genuí de la voluntat del poeta no és garantia de cap
resultat. Entre el deler i la voluntat, d'una banda, i la concreció
i la qualitat del resultat, de l'altra, hi ha sempre una distància,
una distància més petita o més gran però una distància que pot
esser eventualment un precipici o un avenc. Aquest tall, aquest
gran tall, és el que podem observar o constatar en l'obra grenyal
del poeta adolescent. Les intencions són bones però els resultats
són una mica confusos. I tot poète maudit té alguna cosa de poeta
adolescent. Així, l'obra de Dino Campana també pot esser
considerada, amb tots els respectes, com de poeta adolescent: de
gran categoria, sens dubte, i mereixedora del major respecte, però
de curs truncat.
Maria Muntaner, especialista en literatura comparada, filla i
col·laboradora entusiasta de l'editor, ha tengut la gentilesa, la
setmana passada, de fer-me a mans una altra magnífica edició de
Dino Campana, Cants òrfics i altres poemes, amb traducció d'Arnau
Pons i annexos de Brunel·la Servidei, Rossend Arqués i del mateix
Arnau Pons, just acabada de publicar (setembre del 2007) en la nova
col·lecció, L'obriülls, de Lleonard Muntaner. Sorprenentment,
l'aparició d'aquesta versió d'Arnau Pons haurà coincidit amb la de
Susanna Rafart, també acompanyada pel text original, publicada per
Moll. Crec que no podem deixar de remarcar la importància cultural
d'aquest fet, certament sorprenent. Perquè el més important és que
les dues úniques traduccions al català de Dino Campana acaben
d'esser publicades per dues editorials mallorquines, per dues
editorials insulars, fet que ens confirma l'extraordinària
contribució que estan fent, en aquests moments, a la tasca comuna.
Cal valorar degudament, tots "i treure'ns el barret", el paper que
comencen a tenir les empreses editorials d'aquesta banda de la
perifèria. I no estaria de més que les administracions d'un costat
i de l'altre mirassin si podrien fer alguna cosa més a favor de la
distribució i de la promoció interior, dins l'espai global de la
llengua, dels nostres llibres.
Centrant-nos ara en els textos de Dino Campana i en la traducció
d'Arnau Pons, voldria subratllar l'exactitud de certes apreciacions
de Rossend Arqués, en el seu comentari La nit ambigua de Dino
Campana, que acompanya l'edició de Lleonard Muntaner. Com quan
assenyala: «En l'obra de Campana no hi ha, però, l'aconseguiment de
cap mena d'absolut, ja sigui religiós, estètic o metafísic, sinó
més aviat la constatació dramàtica que l'artista modern haurà estat
destinat, com Tàntal, a refer un cop i un altre el moviment del
desig sense mai assolir-ne l'objectiu». Aprofitant un vers o un
dictat insòlit del Quadern IV d'exorcismes, de Joaquim Verdaguer,
Lo tigre entra pertot arreu, el mateix Arnau Pons titula així el
seu annex final, en el qual ens precisa alguns dels caràcters
principals de la pràctica de la parenta pobra per part de qui
acabaria internat en un manicomi. Per exemple, comentant la
violència de Campana, ens diu: «L'objectiu de la poesia ha estat
sempre el de 'cremar la vilesa' a tot arreu on aquesta campi "a
cops de llibre o a cops de peu». Com també: «era el mestre del
dubte i de la intransigència. La força amb què denunciava la
hipocresia literària era directament proporcional a l'hostilitat
amb què xocava en l'ambient lletraflorit». A remarcar, per cert,
l'eventual utilitat d'aquest qualificatiu, al costat del més veterà
'lletraferit'. Però a un servidor el que més ha aprofitat de la
feina d'Arnau Pons hauran estat les seves versions d'Altre poesie,
a partir dels versos esparsos. Peces com Tres joves florentines es
passegen («Eren tres verges i una gràcia sola»); Sonet pèrfid i
fogós; Poesia fàcil («Oh quan, oh quan en un matí ardent / Se'm
despertarà l'ànima en el sol»; Dona genovesa («Em vares dur uns
quants brins d'alga marina / Dins dels teus cabells, i una olor de
vent, / Que era un corrent remot i arribà greu / D'ardor, corria
pel teu cos de bronze»; A una truja d'ulls ferrosos; Espècie de
serenata agra i falsa i melodramàtica; Furibund; Ambient per a un
drama; Les filles del penjat; etc., etc.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.