Escoltar les raons i les parles diverses

N'hi ha que diuen que no hem sabut fer pedagogia. Prou n'hi hagi d'actituds meselles. No s'hi val la pacient explicació contra el qui t'envela la mentida sistemàtica descaradament a la cara. Jo també crec, com Cardús, que «l'única actitud pedagògica eficaç, a l'escola, la família o la política, és la que es manté en la dialèctica de la igualtat de dignitats, i aquella en què ningú perdona la vida a ningú, ni ningú no se la fa perdonar».

Som enfora, i tan enfora!, de fer cas al poeta Salvador Espriu, quan en el cèlebre poemari «La pell de brau» "paradigma de la convivència democràtica expressada el 1963 com un ideal per quan s'acabàs la llarga nit franquista" recomanava a la vella Sepharad, o sigui a Espanya en la llengua hebrea dels espanyols sefardites: "«...Fes segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills». Perquè «diversos són els homes i diverses les parles i han convingut molts noms a un sol amor».

Un sol amor? Comprensió? Diàleg? O un be negre amb potes rosses? No val; mai més allò de dir: Esto es España y aquí se habla en cristiano. Qui diu açò, ja es desqualifica, com a intolerant i caparrot. Els turistes estrangers, per posar un exemple tòpic, parlen en el seu idioma propi entre ells a Espanya i no reben coces per aquest motiu dels espanyols. No faltaria més! Fins i tot, els que els atenen s'esforcen a entendre'ls. Però el català, ai, el català! No ens consideren estrangers, sinó colònia o província o, com en deim ara, «comunidad autónoma». Quins estereotips, quin estigma que arrossegam! Pagam l'odi d'alguns per haver estat capaços de resistir fins ara els intents d'assimilació cultural i lingüística.

I no és que aquells viatgers jubilats menorquins s'adreçassin al maître o al cambrer en català, essent que eren a Santander, sinó que senzillament rallaven entre si en la llengua pròpia sense por de represàlies. Doncs, açò mateix, ja devia molestar els vesins de taula.

Pot ser que sí, que sigui tot un problema de cultura; millor dit, d'incultura. Per si ve al cas, estaria bé que es tornàs a posar de moda, Castella endins, la lectura de Salvador Espriu. Ni que fos en edició bilingüe. I que a ca nostra, als Països Catalans (qualque nom hem de donar a la nació dels qui guaitam al món en català i volem continuar podent-ho fer), no oblidàssim tampoc de llegir Espriu, però el d'Indesinenter. Aquell que diu: Nosaltres sabíem d'un únic senyor i vèiem com esdevenia gos. Envilit pel ventre, per l'afalac al ventre, per la por, s'ajup sota el fuet amb foll oblit de la raó que té. Arnat, menjat de plagues, sense parar llepava l'aspra mà que l'ha fermat des de tant temps al fang. Li hauria estat senzill de fer del seu silenci mur impenetrable, altíssim... Va triar la gran vergonya mansa dels lladrucs. Mai no hem pogut, però, desesperar del vell vençut, i elevem en la nit un cant a crits, car les paraules vessen de sentit. L'aire, la terra, l'aigua, el foc són seus si s'arrisca d'un cop a ser qui és. Caldrà que digui de seguida "prou!", que vulgui ara caminar de nou...

L'avesat lector haurà observat que el poema anterior té rima i ritme i no els marcats, i que el fragment que he transcrit no s'ajusta exactament a l'original, perquè l'he citat de memòria. La memòria, tanmateix insegura, que mai no voldria perdre.