Qui més qui manco, té ben dibuixat al seu cap el mapa que delimita mil·limètricament el món de l'abundància del de la necessitat. La sensació que hom té és que l'hegemonia dels «elegits» té el devenir dels propers temps ben fermat, de fet, si un pega una ullada a la relació contemporània de països capdavanters en qualsevol indicador socioeconòmic segurament hi trobarà els mateixos estats que conformaven aquest compendi fa deu, vint o vint-i-cinc anys.
Tal vegada, a nivell mediàtic la novetat hagi estat la Xina. No debades, les reformes posades a rodar a l'any 1979 per Deng Xiaoping, s'han projectat subtilment en cada un dels plans quinquennals del Partit Comunista xinès fins a dia d'avui. Durant els darrers temps, el missatge que s'ha intentat enviar des de Pequín a la resta del globus "amb major èmfasi als EUA i a la UE" ha estat tan nítid com persistent: submersió progressiva en el sistema neoliberal. Les xifres econòmiques han deparat una irrupció colpidora del país asiàtic en el marc econòmic transnacional, així, durant les darreres dècades el país ha arribat a situar el seu creixement anual prop del 15%, amb la qual cosa, avui en dia la Xina ja s'ha encamellat a la tercera posició del catàleg de potències més exportadores del món, just darrera els EUA i Alemanya.
El desenllaç del fenomen és prou encoratjador. La suculència dels números ens permeten corroborar amb fermesa que aquest Estat ha passat de ser una illa econòmica eminentment perifèrica a situar-se decididament en el bessó de l'escena internacional. En aquest sentit, una petjada que fa pensar en aquesta creixent transcendència són les insistents demandes fetes per part d'institucions com ara l'Organització Mundial del Comerç que exigeixen al país mesures d'adhesió i responsabilitat per tal de no trastocar el pseudoequilibri financer mundial.
Emperò, si giram la mirada i analitzam els pros i contres que ha tengut el bescanvi a l'interior del país hem de baratar el to del discurs. D'aquesta manera, a l'ingrés a l'economia de mercat li hauríem de posar qualque cometa, car moltes de les accions engegades pel Govern comunista incideixen més en la forma que no pas en el fons. Un exemple que enlluerna aquest fet, han estat les mesures activades durant aquests darrers lustres per tal d'incentivar la propietat privada. Així, el mosaic que conformaven les ancestrals comunes agràries arreu del país s'ha anat evaporant per donar pas als «contractes de responsabilitat», els quals obliguen els propietaris a entregar part de la seva producció a l'Estat.
Amb tot, no resulta gens enigmàtic pensar en les reticències que un règim com el xinès pugui posar a l'entrada del capitalisme de portes cap endins. De fet, l'entrada de l'economia occidental esdevé focalitzada a la façana més oriental i a qualque gran ciutat interior com Xian, amb la qual cosa els dolçors derivats de l'obertura s'han concentrat a punts i sectors socials ben definits a la Xina.
Just ara fa uns dies, es va celebrar el XVII Congrés del Partit Comunista xinès. En l'agenda d'aquest acte, celebrat cada cinc anys, apareixen les línies mestres amb les quals s'edifica el futur més pròxim del país. Idò bé, les temàtiques que més maldecaps donaren al Govern de Hu Jintao foren les creixents desigualtats socials que estan assotant el país en aquests darrers anys i els problemes ambientals en gran part derivats del xec en blanc que les empreses forasteres han rebut dels dirigents xinesos en quant a contaminació, per exemple.
Aleshores, el darrer pas en la reflexió és preguntar-se si el preu que estan pagant els xinesos per incidir en l'òrbita econòmica multinacional resulta rentable o no. De ben segur, per a tenir la resposta a aquesta qüestió encara haurem d'esperar el devenir dels propers anys emperò, en tot cas, serà molt interessant veure com resol problemes com les desigualtats socials, la contaminació o les migracions massives un govern tan ambigu com el xinès.
Andreu Mir Gual, geògraf
