La Conferència Nacional d'Esquerra ha acabat amb un suport important a la ponència oficial. En concret ha estat aprovada amb un 83% dels vots. Tanmateix, aquesta majoria aclaparadora no pot emmascarar altres lectures no tan triomfals. La ponència alternativa va comptar amb un 22'3% d'aquests vots. Una insignificança en relació al nombre de militants que la rebutjaren. Això sí, adquireix importància si la valorem com a massa crítica. Sobretot si considerem que l'esmena que proposava renegociar el pacte de govern a Catalunya, ha assolit un 43% de vots favorables. No hi ha hagut morts, però l'executiva demostrarà seny si en pren nota, de tot plegat. Aquest desencís d'una part important de la militància, i que és fa molt més evident entre els sectors socials més fidelitzats, m'abocaa a parlar, una vegada més, de Frankfurt, amb el compromís que aquesta serà la penúltima. En una primera valoració, Frankfurt va ser un èxit. I fet i fet no podia ser d'altra manera, des del moment que l'interès literari de bona part del món tenia Catalunya com a referent. Tot i això, hauríem de valorar si l'èxit obtingut és correspon a la inversió feta, cosa improbable. En qualsevol cas, ens ho diran els comptables. Allò que ja podem afirmar és que ERC, des de l'Institut Ramon Llull, va perdre una magnífica oportunitat de fer saber, en un fòrum immens, la situació de llibertat vigilada en què viu la llengua catalana. Sense insults ni crits. Sols fent ús de la paraula, tal com reitera que s'han de defensar les conviccions més fermes Carod Rovira. En canvi, tot i reconeixent la vàlua dels artistes que participaren a la gala inaugural i la qualitat dels textos seleccionats, la visió de Catalunya a través de la història que ens va oferir Joan Ollé, era material passat pel túrmix perquè ningú de l'establishment no s'indigestés. De manera que ens empassàrem, entre els aplaudiments entusiàstics de la concurrència, que la Catalunya moderna no es construeix a partir de Macià, sinó de Walt Disney. És gairebé insultant que un tomb pels quaranta anys darrers no inclogui cançons com El Vent, Ara que tinc vint anys, Que volen aquesta gent o l'Estaca, veritables símbols d'una societat que cercava, i encara cerca, espais de llibertat. D'altra banda, no hi ha dubte que la Mallorca dels quinze anys darrers â"la que viu i sent, la que respiraâ" es troba més amb concordança amb Biel Majoral i el seu Jo sóc català que amb les referències a la geriatria que va fer Quim Monzó. En conclusió, a Frankfurt l'hem espifiada. O l'ha espifiada ERC. Diguem-ho ras i curt, la prudència ens ha fet superficials. I gairebé grotescs. Molt de lobito bueno (quin gran poema de Goytisolo en el context adeqüat!), Mickey Mouse, Tom i Jerry i animalets garlaires per tal de llevar ferro a la presentació d'una cultura sense estat al cor d'Europa. La cosa va ser fluixa, innocent. I el missatge de país, si és que n'hi havia, es va dissoldre en un no res. Pau Casals va improvisar un discurs a les Nacions Unides en defensa de Catalunya. D'això fa prop de quaranta anys, i encara ara les seves paraules ens arriben al viu de l'ànima. Dels discursos i parlaments de la xaranga Ollé-Bargalló, d'aquí a Nadal ja no se'n parlarà.