Més sobre el Che. Tenc una mica de mala consciència per haver
estat tan lacònic la setmana passada amb l'aniversari de la mort
del Che. És cert que ja només m'interessa com a esplèndid
personatge de póster, però els lectors no tenen perquè compartir la
meva displicència i corregiré el desaire. D'allò que s'ha publicat,
n'he retingut la transcripció d'algunes frases del Che:
«Afusellaments? Sí. Hem afusellat, afusellam i seguirem afusellant,
mentre calgui». (1964, davant l'Assemblea General de l'ONU). El
1967 un curiós elogi a «l'odi intransigent a l'enemic que impulsa
més enllà de les limitacions de l'ésser humà i el converteix en una
efectiva, selectiva, violenta i freda màquina de matar». Durant la
Crisi dels Míssils, aquestes dues perles: «Allò que afirmam és que
hem de continuar en el camí de l'alliberament, fins i tot si això
costa milions de víctimes per bombes atòmiques», i «Si els míssils
haguessin estat sota el control cubà, haurien estat disparats». Una
germaneta de la caritat, el tal Ernesto Guevara, i no només sabia
parlar, sinó que també va dirigir la repressió que durant els sis
primers mesos de la Revolució es concretà en l'execució de 600
opositors.
Placidesa franquista. Llegit al DdB a «Frases»: Jaime
Mayor Oreja, eurodiputat del PP: «Jo no vull condemnar el
franquisme. Com es pot comdemnar el que, sens dubte, representava
un sector molt ampli dels espanyols? Moltes famílies el varen viure
amb naturalitat. Era una situació d'extraordinària placidesa».
Aquestes frases han mogut un cert rebombori dins l'esquerra que
governa i la que no governa. Molts se n'han escandalitzat. Però jo
estic completament d'acord amb les dues darreres. En Franco, el
maleït Franco, va guanyar netament els referèndums que proposà. Els
milers i milers de persones que desfilaren davant el seu fèretre no
ho feren forçades. Molts dels electors del PP i alguns, bastants,
del PSOE voten aquestes opcions en clau feixista (basti recordar
com l'exministre Bono ha explicat que se sentia orgullós de la
militància falangista del seu pare). Altra cosa és que això
justifiqui no condemnar el franquisme, igual que és condemnable el
nazisme per moltes adhesions que aconseguís del poble alemany. Si
els alemanys en la seva majoria foren nazis, els espanyols foren
feixistes. La psicologia ha explicat moltes vegades com es poden
produir aquestes patologies. No és qüestió d'acusar de res la bona
gent que és fàcilment embaucable, però que Espanya és un país de
franquistes, ho és (i no dic d'exfranquistes!). La transició, que
encara no ha acabat, n'és la demostració. Per a quan la denúncia
pública dels crims i dels criminals, i així no haurem de parlar més
del franquisme en abstracte?
ERC. Dijous passat vaig assistir al dinar amb Carod que
organitzà l'Obra. Allà va parlar de fer coses, i després hem vist
que la col·laboració amb l'Obra Cultural Balear es traduÏa a fets.
Enhorabona. Allò que pens d'Esquerra no li ho vaig dir perquè ho
sap perfectament. Possiblement, però, pot interessar als lectors.
ERC va fer bé el pacte del primer tripartit, però va fer malament
en tirar-se als braços del PSOE amb tots els ponts amb CiU
dinamitats. Hauria d'haver mantingut l'equidistància de què tant
presumia. Si era convenient fer entendre a CiU que havia arribat a
governar amb una prepotència insoportable, a les darreres eleccions
aquesta era una lliçó que havien après i, com que CiU les va
guanyar, havia de governar. Quan per segona vegada un partit guanya
les eleccions i no governa es produeix el desànim entre els
electors i deixen de creure en el sistema polític. I els electors
decebuts i desanimats són nacionalistes! ERC volia eixamplar el cos
social proper, però, o molt m'equivoc, o a les eleccions que
vindran perdran vots tant el nacionalisme en el seu conjunt com ERC
en particular. I quan dic que no estic d'acord amb ERC, em referesc
a tot el seu conjunt: cap de les dues opcions crítiques amb la
direcció actual planteja un canvi d'aliances en cas de no poder
redreçar el rumb del govern. Ambdues es limiten a proposar una
renegociació del pacte i, en cas de no ser atesos, abandonar el
govern. Ui, quina por, deu pensar Montilla. L'esquerranisme
impedeix ni tan sols imaginar la possibilitat d'una moció de
censura i un pacte en clau nacionalista. És ben bé que
l'esquerranisme és incompatible amb el nacionalisme. I d'això em
queix.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.