L'home manuscrit, de Manuel Baixauli, Premi Mallorca de
Narrativa 2006, que acaba de publicar l'editorial Moll, és sens
dubte un text excepcional, que podria titular-se igualment Vida
escrita. Perquè el testimoni que ens fa avinent l'autor és el d'una
vida que en bona part es fa o es viu escrivint, i que pot
mantenir-se mentre sigui llegida, en una roda que pot prolongar-se
indefinidament, mentre quedi ni que sigui un sol exemplar del
llibre, un únic manuscrit o mecanoscrit "o un sol enregistrament"
del text. En definitiva, gairebé com si no es pogués viure més que
escrivint. O com si l'única manera de viure plenament fos
escrivint. O com si escriure pogués substituir viure. I tanmateix,
¿no resulta solipsista que l'experiència més important o més
significativa que poguem tenir consisteixi justament en
l'escriptura? En qualsevol cas, no podem deixar de constatar que la
narrativa de Manuel Baixauli resulta, certament, espectacular per
la seva extraordinària capacitat narrativa i pel seu alt grau de
veracitat i coherència, malgrat el caràcter realment extremós
d'algun dels episodis reportats.
Entrar en matèria, en la matèria o el gènere de L'home
manuscrit, no és fàcil. Tal vegada, en una primera aproximació com
aquesta, podríem apuntar que és una novel·la per a novel·listes,
una narració per a narradors, un assaig per a assagistes. En tot
cas, senzillament, es tracta d'un text per a fer pensar, d'un text
que requereix un cert esforç. L'escriptura hi té un paper
determinant: l'escriptura com una manera de viure, l'escriptura com
un mitjà per a conèixer o aprendre, l'escriptura com un instrument
per a refer el passat o aclarir, fundar i fonamentar el futur. Ens
ho recorda, quasi constantment, el personatge narrador (que pot
esser el mateix autor però que també, perfectament, pot no
esser-ho): «Em posí a escriure a fi de corregir el meu passat i de
refer-me». Aquest personatge narrador té un germà mort al pocs
mesos de néixer, Albat: «El seu futur en blanc exigia que algú
l'imaginàs, tant com el meu passat requeria una reforma».
Aquesta capacitat que té el narrador de modificar i corregir
passat i futur, el du a crear personatges sobre allò que hagués
pogut esser, o sobre allò que podria esser. El narrador ho explica
un moment amb paraules ben planeres: «És curiós: t'inventes unes
veus, uns gestos, uns temperaments, uns cossos i els poses nom. A
mesura que avancen les planes creix la seva autonomia, i,
paral·lelament, la teva familiaritat, la teva estima per ells.
Voldries compartir-hi més temps, escriure un llibre de mil, dues
mil, tres mil pàgines, veure com actuen en distints ambients i
situacion».
Però convé precisar que L'home manuscrit més que cap altra cosa
és un dietari. De fet, l'autor ens ho adverteix des d'un bon
començament: «I només escric el Dietari. Ni novel·les ni assajos ni
poesia ni teatre. Tot junt en un conglomerat promiscu i de
contrastos, car així penses: promíscuament, fragmentàriament. El
dietari, la forma menys postissa d'escriptura».
Com ja hem suggerit, la qüestió capital que planteja L'home
manuscrit és fins quin punt l'escriptura pot fer l'home, fins quin
punt l'escriptura ens pot fer viure, fins quin punt l'escriptura
"per dir-ho així" ens pot inventar. Manuel Baixauli sembla partir
de la tesi que la realitat creada per l'escriptura és tan forta com
la realitat exterior. «No esdevé, allò que un relata, experiència»,
es demana. La imaginació de l'escriptor conforma una nova realitat.
El mite explica tant com la raó. «Tot acte guanya en la
prefiguració o en el record». L'home manuscrit defensa la tesi que
mentre un text doni cabuda i agomboli un home, aquest no perirà del
tot. La memòria més eficaç seria sempre la de l'escriptura. Aquesta
no només dóna vida als personatges que esmenta, reals o imaginaris,
ans també preserva la seva memòria. Cal llegir aquesta novel·la
dietari. Les meves notes presents no pretenen resumir el llibre
"tasca gairebé impossible si no és escrivint-lo de nou" ans animar
el lector a escometre'l. Perquè el treball, de fer-ho, val bé la
pena.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.