L'home manuscrit, de Manuel Baixauli, Premi Mallorca de Narrativa 2006, que acaba de publicar l'editorial Moll, és sens dubte un text excepcional, que podria titular-se igualment Vida escrita. Perquè el testimoni que ens fa avinent l'autor és el d'una vida que en bona part es fa o es viu escrivint, i que pot mantenir-se mentre sigui llegida, en una roda que pot prolongar-se indefinidament, mentre quedi ni que sigui un sol exemplar del llibre, un únic manuscrit o mecanoscrit "o un sol enregistrament" del text. En definitiva, gairebé com si no es pogués viure més que escrivint. O com si l'única manera de viure plenament fos escrivint. O com si escriure pogués substituir viure. I tanmateix, ¿no resulta solipsista que l'experiència més important o més significativa que poguem tenir consisteixi justament en l'escriptura? En qualsevol cas, no podem deixar de constatar que la narrativa de Manuel Baixauli resulta, certament, espectacular per la seva extraordinària capacitat narrativa i pel seu alt grau de veracitat i coherència, malgrat el caràcter realment extremós d'algun dels episodis reportats.
Entrar en matèria, en la matèria o el gènere de L'home manuscrit, no és fàcil. Tal vegada, en una primera aproximació com aquesta, podríem apuntar que és una novel·la per a novel·listes, una narració per a narradors, un assaig per a assagistes. En tot cas, senzillament, es tracta d'un text per a fer pensar, d'un text que requereix un cert esforç. L'escriptura hi té un paper determinant: l'escriptura com una manera de viure, l'escriptura com un mitjà per a conèixer o aprendre, l'escriptura com un instrument per a refer el passat o aclarir, fundar i fonamentar el futur. Ens ho recorda, quasi constantment, el personatge narrador (que pot esser el mateix autor però que també, perfectament, pot no esser-ho): «Em posí a escriure a fi de corregir el meu passat i de refer-me». Aquest personatge narrador té un germà mort al pocs mesos de néixer, Albat: «El seu futur en blanc exigia que algú l'imaginàs, tant com el meu passat requeria una reforma».
Aquesta capacitat que té el narrador de modificar i corregir passat i futur, el du a crear personatges sobre allò que hagués pogut esser, o sobre allò que podria esser. El narrador ho explica un moment amb paraules ben planeres: «És curiós: t'inventes unes veus, uns gestos, uns temperaments, uns cossos i els poses nom. A mesura que avancen les planes creix la seva autonomia, i, paral·lelament, la teva familiaritat, la teva estima per ells. Voldries compartir-hi més temps, escriure un llibre de mil, dues mil, tres mil pàgines, veure com actuen en distints ambients i situacion».
Però convé precisar que L'home manuscrit més que cap altra cosa és un dietari. De fet, l'autor ens ho adverteix des d'un bon començament: «I només escric el Dietari. Ni novel·les ni assajos ni poesia ni teatre. Tot junt en un conglomerat promiscu i de contrastos, car així penses: promíscuament, fragmentàriament. El dietari, la forma menys postissa d'escriptura».
Com ja hem suggerit, la qüestió capital que planteja L'home manuscrit és fins quin punt l'escriptura pot fer l'home, fins quin punt l'escriptura ens pot fer viure, fins quin punt l'escriptura "per dir-ho així" ens pot inventar. Manuel Baixauli sembla partir de la tesi que la realitat creada per l'escriptura és tan forta com la realitat exterior. «No esdevé, allò que un relata, experiència», es demana. La imaginació de l'escriptor conforma una nova realitat. El mite explica tant com la raó. «Tot acte guanya en la prefiguració o en el record». L'home manuscrit defensa la tesi que mentre un text doni cabuda i agomboli un home, aquest no perirà del tot. La memòria més eficaç seria sempre la de l'escriptura. Aquesta no només dóna vida als personatges que esmenta, reals o imaginaris, ans també preserva la seva memòria. Cal llegir aquesta novel·la dietari. Les meves notes presents no pretenen resumir el llibre "tasca gairebé impossible si no és escrivint-lo de nou" ans animar el lector a escometre'l. Perquè el treball, de fer-ho, val bé la pena.
