Orgull

En un país en què habiten milers i milers de persones que han decidit no renunciar a una personalitat contradictòria, una identitat incòmoda que combina sentiments de sotmetiment, d'alegria, de tristor o d'optimisme... i així fins on vostès vulguin, és fàcil passar de l'esceptimisme a l'eufòria o de la distància a l'orgull. Encara que ho sembli, això no vol ser una autojustificació (o potser sí que ho és i que vol ser-ho). I saben, aquests són dies d'orgull per a qui signa aquesta petita crònica perquè quan les coses es fan bé transmeten una simpàtica rotunditat que només desprenen aquelles victòries obtingudes amb tranquil·la i treballada naturalitat. Sobretot, perquè són victòries contra ningú, victòries a favor d'un mateix en tant que com a integrant d'una col·lectivitat que comparteix una llengua a través de la qual ha après a veure el món, a confegir-lo d'una manera determinada i única. Gràcies a la Fira de Frankfurt i gràcies a com s'ha confegit la presència de la literatura i cultura catalanes, estic orgullós, perquè hi ha una manera «nacional» de fer les coses que ens ha mostrat amb clarividència que és l'única de ser alhora universals. I quan parl d'orgull ho faig en aquest sentit nacional, universal, ple, absolut, perquè ni és nacionalista ni és provincià, que paradoxalment és com el voldrien els antinacionalistes, els cosmopolites i els profetes de l'autoodi. Idò no! Estic orgullós d'un acte que ens projecta al món de manera col·lectiva amb naturalitat nacional i ens dóna una lliçó de feina ben feta. I de passada, reconeguem-ho obertament, resulta que sobretot ho hem d'agrair a Esquerra Republicana de Catalunya, un partit que és exhibit cada dia com una degeneració política i que ha mostrat exactament quin és l'horitzó de la modernitat. Volen saber de quin tipus d'orgull estic parlant? Busquin el discurs inaugural de Quim Monzó i llegeixin-lo. El somriure que se'ls dibuixi a la cara en acabar és l'orgull a què em referesc.