Escandir un vers "o un text, perquè no sols els versos es poden escandir" és qüestió d'oïda, no del compte o recompte de síl·labes o de peus mètrics. Etimològicament, si ens diuen que hem de partir de scando, aleshores podem sostenir que escandir significa pujar, escalar; realçar el to del discurs, fer-lo més efectiu, més poderós; elevar-lo, alçar-lo. Perquè, òbviament, la parenta pobra o la parenta rica del gènere literari que és la poesia és, des de sempre i més que res, un art eminentment oral, de viva veu, d'alçada veu, sense cap necessitat de cridar. Humana ment, és un gran llibre "si és que aquest qualificatiu no ha d'escandalitzar ningú", molt unitari, del metge Miquel Mestre (gran cosa aquesta que un professional de la medicina cultivi també l'escriptura "a més de la dramatúrgia i la direcció teatral" amb tota naturalitat), que Baltar ha editat la primavera d'enguany, a la seva interessant col·lecció Perifèrics. Es tracta d'un llibre que m'ha impressionat precisament per la qualitat tan depurada i elegant lliscant de la seva dicció, del seu escandiment mestrívol. I tot aquell que ha provat de compondre un text que quedi sap fins a quin punt és realment difícil aconseguir la qualitat en qüestió, per altra banda tan vital per a aconseguir comunicar-nos amb el lector amb un mínim de soltesa.
Aquesta qualitat d'instrument de corda i arc, gens fàcil de tocar davant una realitat conflictiva com l'actual, tan sacsejada i sincopada, i que ens ofereix uns versos tan aconseguits com els finals del poema XXIV: "Si just suara obrissis la finestra / com he fet jo i veiessis tanta llum / com ara veig, sabries ben de sobres / que cal no plànyer-se ni lamentar-se / de viure o sobreviure en aquest món". O com els inicials del mateix poema, que d'alguna manera els anticipen amb tanta senzillesa i eficàcia: "Com que no puc tenir tot quan voldria / (i res no vull que em pugui ser balder), / cal que em conformi just amb la mirada". Perquè "no plorarà la pedra per ser pedra / ni ha de plorar l'home per ser home" (poema VI). Per descomptat, aquest darrer llibre de Miquel Mestre no sols resulta feliç formalment, per facilitar tant la seva recepció pel lector, la seva lectura, i brindar-li la possibilitat de "sentir el violoncel de veu humana, / l'adagio de la Dècima de Mahler". Perquè no tot és la beutat d'un poema com el XIII, on apareixen imatges com les següents: "les barcasses de bou, vibrant la plata / en els caixons de peix que els mariners, / cos d'aram, ufanosos, bruts d'escata, / mostrarien desats arran de riba". O "I els llambreigs que les saupes ran de l'esca / oferien, escàpoles a l'esguard". I encara amb un final tan rodó com és aquest: "Tot calla al meu voltant i, en aquesta hora / de trèmula, quasi vibrant presència, / la llisura de l'aigua és la mateixa / que plana per la plana que ara escric".
També és un llibre feliç "un llibre al que caldrà retornar" pels sobtats llampecs més enllà "o més ençà" de la forma. Perquè tot poeta autèntic diu sempre més que el que programa dir. Per exemple, com quan se li planteja la qüestió: "...Pot ser que fóra / Déu aquesta buidor, callada, immensa?" O, de manera semblant: "Si és que ara poguessis fer translúcida / tanta tinta vessada, tanta lletra / prescindible del tot, tanta substància / cal·ligraficament malaguanyada, / entendries potser que les paraules / aquí escrites no són més que paraules. / ¿Però com, si no amb mots, fer-te present / el silenci de mi, que és il·legible?". Amb la qual cosa, una estrofa del Pre-text I pot reputar-se o estimar-se la millor i la més exacta conclusió: "Perquè the end is where we start from, / caldrà considerar que a partir d'ara / qualsevol vers és sempre un primer vers / i que a l'últim comença tot poema". Està vist i comprovat: la millor literatura ens porta més enllà o més ençà de la literatura. Senyores i senyors: cal treure's el barret davant aquest llibre de Miquel Mestre.
