Escandir un vers "o un text, perquè no sols els versos es poden
escandir" és qüestió d'oïda, no del compte o recompte de síl·labes
o de peus mètrics. Etimològicament, si ens diuen que hem de partir
de scando, aleshores podem sostenir que escandir significa pujar,
escalar; realçar el to del discurs, fer-lo més efectiu, més
poderós; elevar-lo, alçar-lo. Perquè, òbviament, la parenta pobra o
la parenta rica del gènere literari que és la poesia és, des de
sempre i més que res, un art eminentment oral, de viva veu,
d'alçada veu, sense cap necessitat de cridar. Humana ment, és un
gran llibre "si és que aquest qualificatiu no ha d'escandalitzar
ningú", molt unitari, del metge Miquel Mestre (gran cosa aquesta
que un professional de la medicina cultivi també l'escriptura "a
més de la dramatúrgia i la direcció teatral" amb tota naturalitat),
que Baltar ha editat la primavera d'enguany, a la seva interessant
col·lecció Perifèrics. Es tracta d'un llibre que m'ha impressionat
precisament per la qualitat tan depurada i elegant lliscant de la
seva dicció, del seu escandiment mestrívol. I tot aquell que ha
provat de compondre un text que quedi sap fins a quin punt és
realment difícil aconseguir la qualitat en qüestió, per altra banda
tan vital per a aconseguir comunicar-nos amb el lector amb un mínim
de soltesa.
Aquesta qualitat d'instrument de corda i arc, gens fàcil de
tocar davant una realitat conflictiva com l'actual, tan sacsejada i
sincopada, i que ens ofereix uns versos tan aconseguits com els
finals del poema XXIV: "Si just suara obrissis la finestra /
com he fet jo i veiessis tanta llum / com ara veig, sabries ben de
sobres / que cal no plànyer-se ni lamentar-se / de viure o
sobreviure en aquest món". O com els inicials del mateix poema, que
d'alguna manera els anticipen amb tanta senzillesa i eficàcia: "Com
que no puc tenir tot quan voldria / (i res no vull que em pugui ser
balder), / cal que em conformi just amb la mirada". Perquè "no
plorarà la pedra per ser pedra / ni ha de plorar l'home per ser
home" (poema VI). Per descomptat, aquest darrer llibre de Miquel
Mestre no sols resulta feliç formalment, per facilitar tant la seva
recepció pel lector, la seva lectura, i brindar-li la possibilitat
de "sentir el violoncel de veu humana, / l'adagio de la Dècima de
Mahler". Perquè no tot és la beutat d'un poema com el XIII, on
apareixen imatges com les següents: "les barcasses de bou, vibrant
la plata / en els caixons de peix que els mariners, / cos d'aram,
ufanosos, bruts d'escata, / mostrarien desats arran de riba". O "I
els llambreigs que les saupes ran de l'esca / oferien, escàpoles a
l'esguard". I encara amb un final tan rodó com és aquest: "Tot
calla al meu voltant i, en aquesta hora / de trèmula, quasi vibrant
presència, / la llisura de l'aigua és la mateixa / que plana per la
plana que ara escric".
També és un llibre feliç "un llibre al que caldrà retornar" pels
sobtats llampecs més enllà "o més ençà" de la forma. Perquè tot
poeta autèntic diu sempre més que el que programa dir. Per exemple,
com quan se li planteja la qüestió: "...Pot ser que fóra / Déu
aquesta buidor, callada, immensa?" O, de manera semblant: "Si és
que ara poguessis fer translúcida / tanta tinta vessada, tanta
lletra / prescindible del tot, tanta substància / cal·ligraficament
malaguanyada, / entendries potser que les paraules / aquí escrites
no són més que paraules. / ¿Però com, si no amb mots, fer-te
present / el silenci de mi, que és il·legible?". Amb la qual cosa,
una estrofa del Pre-text I pot reputar-se o estimar-se la millor i
la més exacta conclusió: "Perquè the end is where we start from, /
caldrà considerar que a partir d'ara / qualsevol vers és sempre un
primer vers / i que a l'últim comença tot poema". Està vist i
comprovat: la millor literatura ens porta més enllà o més ençà de
la literatura. Senyores i senyors: cal treure's el barret davant
aquest llibre de Miquel Mestre.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.