Era el darrer dissabte de setembre i quan vaig partir de casa tot dret camí de Ciutat, ja sabia a què m'exposava, que ja he assistit a moltes guerres i això, vulguis o no, congria call, assaona, maldament en guanyis alguna, excepcionalment. Poques, a dir ver. Els dissabtes horabaixa es pot circular en cotxe per Palma, no està tan saturada com és usual, i sols has d'estar a l'aguait del perill de qualque conductoretxo jovençà que condueix per les avingudes com si l'encalcessin, talment de competició, canviant del carril de la dreta al de l'esquerra amb brusquedat extrema i manejant un vehicle dels que de cada dia se'n veuen més circulant: que no han pensat a posar-li intermitents, mirin quina mancança, quin frau de la fàbrica, eh? Vaig deixar el cotxe sense problemes excessius al pàrquing de la plaça Major i em vaig encaminar cap el lloc de trobada sense presses. La cita era a Cort a les 18 hores. Potser es tractava del darrer combat de la batalla per salvar La Real, de la lluita perquè les urpes dels butxaques fondes, a força de rapinyar es gastassin a bastament com per no poder glapir mai més absolutament res, que no fora la seva puta ronya purulenta sobre l'aspra pell de taurons sempre afamegats. Ai, perdonin la parla gruixada en escreix, que quan se'm dispara el cor quasi no puc comandar el llapis, vostès ja em coneixen. "Encara hi som a temps, salvem La Real", era la consigna de la Plataforma i del GOB i de tot déu que hi era i li alenava el cor.
Davant la Sala, quan en Figuera ens feia saber que queien les sis en punt, érem pocs, però poc a poc n'anaven arribant, de dos en dos, tres, quatre per allà, que en punt vàrem ser uns cinc-cents, potser més, potser no tants, que les matemàtiques no han estat mai el meu fort. Som de lletres, jo, sabeu... Pocs. Érem massa pocs, però no per això les raons quedaven disminuïdes, al contrari, set catefes, un cabàs ple, la mare dels ous a la raseta, n'hi havia d'arguments. Continuàvem essent nosaltres, els mateixos de totes les trinxeres, vaig comentar ara no record a qui. Els de sempre, més l'afegitó dels cappares del Bloc, molts dels quals, per cert, no havia sabut afinar l'altre dia davant el Consolat, quan espigolàvem la mateixa quarterada.
Alguna feina urgent, ineludible, potser. Circulen rumors en el sentit que pel PSOE no sembla haver-hi més direcció que Son Espases, que són faves comptades. Fins i tot, algú comenta la mala memòria del personal i l'acudit de l'altre dia d'«El Roto» a El Pais, que deia: «La historia me juzgará, pero para mayor seguridad yo elegiré a los historiadores». Tristíssim. Que feia sostenir més fort les pancartes, els textos de xoc, d'escaramussa, de reivindicació. «Son Espases: via lliure a la corrupció». «L'interès general és salvar La Real». «Son Espases patrimoni arqueològic. Un son Oms 2? NO!!!». «Si continuàssiu el delicte de Son Espases serieu tan delinqüents com els qui el començaren». Mirades còmplices en l'esperança. Posats amb molt de ferro, amb tota la ira dels justos, com digué fa molts d'anys en Jaume Pomar, el poeta.
En aquests referents, se m'esgoten les paraules. N'he parlat tant, ja...! Potser finalitzar el totxo d'avui amb els versos rabiüts que en Jaume Santandreu envergà un dia, com una pedra de fona contra la malifeta que volien perpetrar a sa Dragonera, que finalment no els anà bé, recorden?: «Qui et destrossi una muntanya,/ qui t'esbocini un sol pi,/ qui et vengui la teva entranya,/ no és res més que un assassí».
