Potser sigui una qüestió de l'edat, ja que anam acumulant anys,
lectures i pel·lícules, però sovint, en anar al cinema es té una
certa sensació de «déjà vu», d'arguments repetits i de situacions
utilitzades mil i una vegades. I no ens referim a infàmies del
tipus Shreck III o la sèrie dels Pirates del Carib sinó a films ben
fets i bastant entretenguts com, per posar alguns exemples, 28 días
después o la saga de Bourne. En les antípodes de tot això, com una
alenada d'aire fresc, ens trobam amb pel·lícules com Les Témoins
(Los testigos), d'André Téchiné, que afortunadament podem veure en
versió original subtitulada en els benemèrits cinemes Renoir.
Aquesta pel·lícula és una crònica sensible i emotiva però sense
caure en els excessos del melodrama, que evoca l'abans i el després
de la irrupció de la sida a la França de mitjans anys 80, quan
Mitterrand s'esforçava en recuperar la «grandeur» perduda. L'estiu
del 1984, Manu, un jove de províncies arriba a París, com havia fet
el mateix Téchiné cap al 1963. A la gran ciutat, aquest
despreocupat jove homosexual entaula una amistat, que mai no deriva
en sexe, amb Adrien, un ric doctor ja madur. A través seu, Manu
coneix una parella força atípica, sens dubte hereva del Maig del
68, formada per Sarah i Mehdi. Contra tot pronòstic, sorgeix un
amor apassionat entre Manu i Mehdi, un dur policia de brigada
antivici a les antípodes dels marietes tòpics. Una forta
sensualitat, subratllada per uns colors llampants, impregna aquesta
part del film. De sobte, l'aparició inesperada de la sida trenca
brutalment aquesta joia de viure i submergeix el protagonista
principal en un infern del qual només se n'alliberarà mitjançant la
mort. Tanmateix, la vida continua i la resta de protagonistes van
recomponguent les seves existències, de manera que tota la
pel·lícula sembla un cant a la vida i a l'amor.
Els personatges, inicialment, semblen simples, però a poc a poc
se'ns desvetlla la seva complexitat i mai no cau en el maniqueisme
ni en la violència gratuïta. En el rerafons ens trobam amb una
societat, hereva de l'alliberament sexual dels anys seixanta, que
es troba amb una forta crisi d'identitat a causa de l'aparició
devastadora de l'epidèmia de la sida. André Téchiné ha explicat que
volia recordar els «dies feliços» dels anys setanta i primers
vuitanta, quan la gent podia experimentar amb les seves relacions
sentimentals i sexuals d'una manera harmoniosa, sense vergonyes i
sense sentiments de culpa. En paraules d'aquest destacat director
«érem a anys llum del puritanisme i la pornografia, que són dues
cares de la mateixa moneda». Tanmateix, aquest alliberament va
tenir el seu costat fosc, com ha posat de relleu un altre francès,
l'escriptor Michel Houellebecq, que lamenta el procés de
desarticulació de la família.
La premsa francesa ha rebut Les témoins amb bones crítiques i ha
destacat que ens trobam davant un relat «dolorós però savi, a la
vegada magnífic i indispensable» i que és l'obra més commovedora de
Téchiné. I això que aquest director, nascut en el departament
occità de Tarn i Garona, ja té una llarga filmografia a les seves
espatlles. La seva primera pel·lícula data del 1965 i fou una obra
onírica que va desconcertar els espectadors. Posteriorment, adoptà
un to més clàssic i s'endinsà en algunes temàtiques que apareixen
ara i suara en els seus films, com els vincles familiars,
l'homosexualitat i el desarrelament. El seu primer èxit fou Barocco
(1976), un «polar» d'estètica expressionista. El 1994 també
obtengué un gran ressò amb Les roseaux sauvages, una obra sensual
sobre la seva adolescència. Més recentment, vàrem poder veure,
també en els cinemes Renoir, Les égares (Fugitivos, 2003) una
atípica pel·lícula que transcorria durant la derrota francesa del
1940, però que més que un film de guerra era una reflexió sobre
l'amor, la solidaritat i la solitud.
D'altra banda, no podem deixar de recordar que la sida també va
causar un efecte devastador a les Illes Balears. El 1983, es va
descobrir el primer cas i entre el 1988 i el 1995 experimentà un
fort creixement. El setembre del 1996, s'havien diagnosticat 1.118
casos i era la segona comunitat més afectada, en proporció a la
seva població, de tot l'Estat Espanyol, tan sols superada per
Madrid.
Encara que la majoria dels afectats eren homes, ja hi havia
aleshores un 20'5% de dones infectades. A partir de llavors la seva
expansió ha anat minvant i el 2004 només es diagnosticaren 58 nous
casos. De totes maneres, les Illes Balears han continuat tenguent
una taxa d'afectats molt superior a la mitjana estatal. Per illes,
el 2004 Eivissa concentrava el 13'2% dels casos, mentre que a
Menorca només li corresponien el 5'2% del total de la comunitat
autònoma.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.