Mercat i butxaques  

Forma part indestriable de la pròpia naturalesa del sistema capitalista el fet de concebre els individus que el fan marxar i en participen només com a simple material estadístic, no persones humanes sinó tan sols potencials i disponibles consumidors, trossos de carn abstracta amb més o menys poder adquisitiu, xifres susceptibles de ser persuadides "a base de sofisticats anuncis o reclams estrafolaris de tota mena i condició" perquè gastin els seus diners comprant avui un cotxe o un parell de sabates, demà uns pantalons o un pernil o unes arracades, passat demà un durador i econòmic pack de detergents i ahir una potentíssima rentadora. Bé, tampoc no passa res; bé que d'alguna manera ha de funcionar el món, i la manera que proposa i practica el sistema capitalista no està, ni de lluny, entre les pitjors. La història "la professora més severa" fa molts anys que ho ha demostrat sobradament.

Ara bé, potser és per culpa d'alguna certa rèmora romàntica que encara vaig arrossegant des de l'adolescència i fins i tot potser de la primera joventut, que no em sembla el mateix intentar treure un profit de les persones posant-ne en risc la inflor de les seves butxaques que posant-ne en risc la seguretat del cor. La justificació d'aquesta diferència és perfectament simple. Si tu compres un producte defectuós, et sents estafat i t'enfades, muntes un pollastre perquè et tornin els diners i finalment per sort ho aconsegueixes, en acabat no et sents un estúpid, ni et queden rastres "per dir-ho d'alguna manera" del sentiment d'estafa que en un primer moment t'havia pres i t'havia indignat; com que allò que et prengueren de forma injusta "una quantitat concreta de diners" es pot comptabilitzar, en tens prou amb què et donin exactament la mateixa quantitat que t'han robat i que et deuen per sentir-te justament rescabalat.

En canvi, si allò que t'ofereixen en un primer moment és alguna cosa més intangible, que no té a veure amb la cosa material o els diners (almenys en primera i tramposa instància), sinó amb les il·lusions i sentiments, i a la fi t'ho neguen, et burlen o t'ho regategen, l'estafa és més profunda, dura i perdurable, i l'assumpte passa a ser molt més indignant i seriós, perquè no hi ha res ni ningú que et pugui de veres rescabalar per la pèrdua.

Cors i mercat  

Evidentment que una de les característiques principals dels anuncis publicitaris és que sempre que ofereixen un determinat producte ofereixen també unes il·lusions, la fórmula màgica per posseir uns certs atributs envejats i positius, per convocar uns sentiments satisfactoris i agradables. Però tampoc no estic culpant o criticant aquests anuncis de cotxes que t'asseguren que, si compres aquell determinat model, no et podràs treure (quin excés, un motor entre les cames) les dones de sobre, o els anuncis de cremes hidratants o de xampús que proven de convèncer les senyores que amb un parell de rentades, a més de netedat, aconseguiran joventut i bellesa eternes. El que estic culpant i criticant és un determinat tipus d'anunci que últimament s'ha fet bastant habitual i que només arriba al probable consumidor via telèfon mòbil, un anunci que no ho sembla, que no ofereix res però que promet molt.

Jo no sé si el lector d'aquest paper ha rebut durant aquests últims mesos un missatge d'aquest estil o similar, naturalment en castellà i naturalment sense puntuació: «Perdona pero no quiero que pienses mal de mi sólo quiero que leas lo que te he escrito y luego decidas. Envía LEER al 7550 para leer tus msj». O un altre, just el dia dels enamorats o poc abans o poc després, en què una altra desconeguda (o desconegut, la indefinició del gènere delata d'entrada la trampa) li insinuava, molt més directament i amb una coqueteria molt més primària, un interès desaforat, i gairebé li confessava el seu amor exaltat i imperible.

Com és lògic, la majoria de persones que reben o poden rebre missatges d'aquest tipus, tot d'una després d'haver-los llegit entenen que són falsos, una argúcia per aprofitar-se de les persones més delicades, que, desprevingudes o desinformades o malaltissament sensibles, en un primer moment no s'adonen que són objecte d'una vulgar mentida, i innocentment gasten els seus diners, perquè en comptes d'esborrar el missatge fal·laçment prometedor i descartar-lo, tenen la temptació "o la necessitat" de creure-se'l, i acaben contestant-lo (qui sap què passarà, només per provar sort, les casualitats existeixen: potser és això el que pensen).

Suposem que un missatge d'aquest tipus "fals, aprofitat, una vergonya, una indecència" el rep una persona (un noi sensible però amb poca traça per lligar, o una noia lletja que no se'n va amb el primer mameluc que li passa pel davant) que de fa temps passa una mala temporada, ningú no li fa cas, gairebé sempre sopa tot sol o tota sola, i en sortir de nit mai no és capaç de tornar a casa amb companyia "el llit com un taller d'una sola mà. Suposem-ho: tota la il·lusió que per un moment es fan en llegir l'inopinat missatge, i tota la pena burlada que els pren quan, al cap de no-res, entenen que és mentida, que això tampoc no va per a ells, que aquest missatge tampoc no els portarà l'home o la dona de la seva vida. O pitjor: que aquest missatge és un abús i un escarni de la seva solitud potser a moments insuportable... ¿A qui es queixen? ¿Contra qui interposen la denúncia? ¿A qui podrien acusar d'imperdonable estafa? ¿Què podrien reclamar? Si hi hagués un mínim de justícia, el cert és que l'afectat en qüestió hauria de poder anar al publicista que un mal dia va tenir la idea immoral, i també a l'empresari que la fa servir tan lucrativament, agafar-los fort per les solapes, ficar-los de manera suau dins el maleter d'un cotxe, i anunciar-los solemnement que estan essent segrestats. Sí, això és el que haurien de fer tots aquells que, massa tous per a l'època actual, un dia no varen poder evitar de ser sentimentalment burlats a través del mòbil: segrestar els culpables, i avisar-los que ja els convé preparar-se, perquè no els deixaran anar fins que no els prometin amor etern i acceptin, contents, de casar-s'hi, i de portar-los de lluna de mel a París, com a mínim.

PERE ANTONI PONS