L'anomenat Decret de Trilingüisme, o decret Fiol, tenia la virtut de servir a un objectiu (minvar la presència del català a l'ensenyament) que no era el seu declarat i, simultàniament, no servir al seu objectiu teòric (millorar el domini de l'anglès dels nostres estudiants). Que anava en detriment del català no necessita gaire demostració: les escoles que s'hi acollien passaven d'estar regides per una normativa que els obligava a impartir un mínim del 50% de l'ensenyament en català a estar regides per una altra que establia que les matèries que no s'imparteixen en llengua estrangera s'han de fer, a parts iguals, en castellà i en català. El segon motiu pel qual el model ha de ser replantejat és perquè no era universal: s'hi acollien les escoles que ho sol·licitaven, que havien de ser, naturalment, les que estiguessin en condicions, per capacitació del seu personal, de portar a terme el programa. El trilingüisme així plantejat aprofundia en la creació de diferències en l'ensenyament que es feia a unes escoles i unes altres.
A aquests arguments, ja coneguts, n'hi hem d'afegir dos més: el primer, que el trilingüisme del PP era allò que se'n diu una «fantasmada»; el segon, que era allò que se'n diu un nyap, o un bunyol. Era una fantasmada perquè ningú que conegui quina és la situació de l'ensenyament de les llengües als nostres centres pot entendre que ens plantegem de cop fer ensenyament en anglès abans d'escometre les mancances de l'ensenyament de l'anglès. Per veure que era un nyap basta llegir la resolució de la nova Consellera, suspenent la incorporació de nous centres al programa per al curs vinent: l'anterior equip del PP havia fet que s'hi acollissin centres que no complien les condicions que estableix el mateix decret, i que s'augmentàs el programa sense que existissin les partides pressupostàries de formació de docents i d'auxiliars de què parla el decret.
Dit tot l'anterior, cal repetir-ho: alguna cosa hem de fer, i fer-ho de manera urgent, amb l'ensenyament de les llengües estrangeres als nostres centres de Primària, Secundària i Batxiller. Un alumne de segon de Batxiller (si no té família angloparlant, no ha passat mesos d'estiu a Anglaterra o no ha anat a classes a acadèmies) no té la competència lingüística que correspondria després d'una dotzena d'anys d'estudi de la llengua. Ni el listening, ni l'speaking, ni el reading, ni el writing són el que haurien de ser. No en donem la culpa al professorat: no només perquè seria tirar pedres contra la meva teulada, sinó perquè hi ha molts d'altres factors.
El que cal és, per tant, un pla de xoc per millorar l'ensenyament de l'anglès. No crec que sigui necessari donar cap argument sobre la importància del coneixement de les llengües estrangeres en aquest començament de segle XXI. Aquest pla de xoc exigeix coses com estudiar-lo des de ben petits, introduir canvis metodològics, afavorir la presència de professorat nadiu (titular o auxiliar), propiciar l'estudi en grups reduïts i invertir en la capacitació del professorat.
Impartir alguna matèria en anglès pot formar part del programa, sempre que es faci amb garanties i recursos. Això és l'ensenyament trilingüe? En tot cas, no és el trilingüisme del PP. Podríem parlar de l'ensenyament trilingüe que necessitam: per a tothom, sense perjudici del català, i ben fet.
