Saber llegir, de vegades és enutjós. Llegeixes coses, hi tornes de bell nou i a la tercera lectura penses que el que has llegit és prova fefaent que el món i la bolla no rutllen com harien de rutllar. Fa pocs dies un titular de premsa em cridà l'atenció. A més, de seguida, em veniren els records d'antigues aventures quan defensar el patrimoni nostrat era una tasca que tan sols el més foll dels quixots podia dur-la a bon termini. D'això han passat tants d'anys que pot parèixer una contarella d'avi explicada als seus néts.

El titular deia el següent: Alaró. El Consell i la propietat del Castell estudien restaurar-ne les murades.
Albixeres! Albixeres! vaig pensar tot d'una. A la fi el propietari de les murades ha decidit complir amb les seves obligacions com a amo i senyor d'un monument històrico-artístic declarat per Decret del govern de 3 de juny de 1931. La primera declaració com cal de monuments, realment massiva, que inaugurava una nova política de defensa del Patrimoni encapçalada pel Govern de la Segona República.

Emperò en llegir la lletra menuda que seguia, la cosa canvià de cantet. No és precís recordar que la lletra menuda és la més important de qualsevol escrit. No de bades aquell gran poeta andalusí, Ibn Ammar de Sevilla, afirmava que les coses més intel·ligents dels llibres són aquelles que s'escriuen als marges. És a dir a peu de plana i en lletra menuda. Perdonau la disquisició no són més que deformacions mentals originades per la meva primerenca professió d'arabista.

Idò bé, com deia: a la lletra menuda s'afirmava que el fill i advocat del propietari del castell d'Alaró es queixava, expressant el seu malestar perquè el passat dia 10 d'agost tècnics del Consell van pujar al Castell per comprovar l'estat de les muralles sense el permís de la propietat, incomplint, afirmava el molest protestant, la llei. De bon de veres vaig quedar astorat. Dins els meus records professionals tenia ben clar qui era el propietari de les murades del castell. No de bades des de 1958 a 1983 vaig lluitar per a la defensa del Patrimoni, més tot sol que don Tancredo davant el bou i em consta que al Registre de Patrimoni de l'Estat, obrant a la Delegació d'Hisenda, el propietari de les defenses i muralles del castell de Alaró era l'Estat Espanyol.

Meiam, cavallers! Per on anam. Si les defenses i muralles del castell són propietat estatal que pinta el fill i advocat del propietari del castell! Quin castell?, Quin permís? Quina llei incompliren els tècnics de Patrimoni del Consell? No tenen les competències en matèria de Patrimoni?

Com a inspector de Patrimoni a partir de 1983 mai vaig necessitar cap permís de propietari per comprovar l'estat d'un monument amb declaració específica. No vaig incomplir cap llei realitzant la meva tasca d'inspecció, ans al contrari. Quin error va cometre un senyor Cerdà, el qual no tinc el gust de conèixer i que deu ésser un peix gros en la matèria?

Per a mi que ara, sortadament, em toca veure els toros des de la barrera l'únic error del senyor Cerdà va ésser no contactar amb el vertader propietari de les defenses i muralles del Castell d'Alaró. Per què?

Primer.- El registre del Patrimoni de l'Estat és una dependència pública, a disposició dels ciutadans i més si els seus representants tenen competències en la matèria. La col·laboració dels tècnics d'Hisenda en aquelles saons sempre fou modèlica.

Segon.- Els béns propietat de l'Estat són inalienables. El que no sé és si la gestió fou transferida al Govern de les Illes Balears. Almenys quan la gestió de les competències en matèria de cultura, l'any 1983, ni el castell, perdó les defenses i muralles del castell, fou transferida la seva gestió al Govern Balear. Tampoc ho foren la torre de Peraires, gran part dels terrenys de Pollentia (Alcúdia) adquirits poc abans, el poblat talaiòtic de Ses Païsses (Artà) i a Menorca el de Torre d'En Gaumés (Alaior) ni la basílica paleocristiana de Es Fornàs de Torelló.

Tercer.- Si tal transferència fou cosa posterior no ho sé. Els qui contemplam la corrida des de la barrera no tenim accés a informacions privilegiades. És cosa que pos en dubte perquè l'analfabetisme de l'administració central sol ésser tan profund com el de les administracions perifèriques i més si aquestes són d'àmbit local com els consells.

Si des de 1931, data de la declaració com a Monument, el vertader propietari del castell no ha intervingut en la restauració de les defenses i muralles del castell d'Alaró deu ésser veritat que aquelles estan en bon estat com opina el fill i advocat del propietari del castell. Quin propietari? Mai he sabut si l'Estat té fills, diria que tal cosa és metafísicament impossible. Advocats si en té i prou hàbils per no deixar-se enganyar.

Sobre l'estat de les muralles del Castell afirmaria que l'opinió expressada cal posar-la en quarentena fa anys necessitaven restaurar, i en aquelles èpoques les restauracions eren restauracions. Restaurar no necessita adjectius, com tampoc una operació quirúrgica pot anar acompanyada del mot seriós.

Ara bé el susdit propietari no serà el titular de les terres dins les murades i defenses del castell? En aquest cas té l'obligació de deixar lliure pas a la visita d'un monument. No crec que els cultius esponerosos de mates i eritges que ara creixen dins les defenses i muralles del castell pateixen gaire amb la visita dels turistes o dels tècnics de Patrimoni del Consell. Pensar que fa mil anys els bizantins que dominaven Mallorca pogueren resistir durant anys les envestides dels musulmans que ocuparen l'Illa i resistiren gràcies als queviures que proporcionava aquella terra i els ramats que s'alimentaven de la pastura d'aquell indret paradisíac. Just ara.

Com sempre aquella idea que he exposat abans que el saber llegir és enutjós, afegiria que la ignorància és atrevida i aquella dita televisiva que en foraster recordava allò de el que saber no sabe, aprende! Classes particulars de lectura podrien ser una important font d'ingressos, emperò els que s'asseuen a la cadira són omniscients i savis, no de bades ma mare solia afirmar que tots els mals del món vénen perquè hi ha massa savis.