S'ha de veure com passa el temps, comentava la meva veïna de taula, mentre anàvem tallant carn a can Miquel. Això era ahir, o abans d'ahir, segons es miri, en funció de la publicació de l'escrit. Però, no és d'allò més fonamental. La qüestió era el pas del temps, de com canviaven les coses i, també, els costums.
El comentari va sorgir ran de la boda d'una parella. Ja se sap, quan es fa una feina col·lectiva, com ara preparar la base d'uns fideus de veremar, per a molts, ja que al nostre carrer s'hi arriba a ajuntar una bona colla, la conversa forma part del ritual, i surten tots els afers i efemèrides del poble i de tot Mallorca. I avui en dia, les parelles, és d'allò més normal que s'apleguin, abans de formalitzar el matrimoni. Ve a ser com una espècie de prova, ja que el que s'hi juguen és molt, i per prou temps, si és que arriba a durar. I si no, prou arriscat, per la problemàtica que genera qualsevol separació. D'aquí la novetat: hi ha una parella que ha decidit que primer es casaran, abans d'iniciar la seva vida plegats.
Fa uns quaranta anys això era, gairebé, impensable. Imagini's al segle XIX o abans, com seria! Per exemple, el IX Comte d'Aiamans, Josep Togores i Sanglada, el 19 d'agost de 1802 es casà en secret amb una filla d'un sabater, a l'església de Sant Nicolau de Palma, tingué tres fills en secret i el seu pare es morí sense assabentar-se'n. Quan ja comptava amb el títol, i totes les seves benèfiques conseqüències a la butxaca, tampoc no pogué fer reconèixer el seu matrimoni, fins que va sortir un decret (21-XI-1810), on s'indultava els militars que s'haguessin casat sense l'imprescindible permís reial.
Hi ha gent que ja no recorda les dificultats que es patien antigament per poder maridar-se amb qui volien. I, també, sempre ha existit una lluita per part dels joves per aconseguir el contrari. Una mostra d'això és el ban que van fer pregonar per Palma, el maig de 1803, acompanyat de tambors i trompetes, per explicar la «Pragmàtica sanción por la cual se prescriben las Reglas que en lo sucesivo han de observarse en la celebración de matrimonios; casos en que los hijos de familia han de estar sujetos á obtener la licencia correspondiente para ello; y formalidades con que han de celebrarse los esponsales para su validación, todo en la forma que se expresa», cosa que demostra la necessitat de recordar a la població els «seus deures» i recordar a alguns membres de l'Església que no podien casar a qui volguessin.És clar que l'afer, i matrimoni, de Son Espases no té res a veure amb tot això, veritat?
Valentí Valenciano, professor
