Metrolingüisme

Ningú no deu dubtar que saber anglès reporta beneficis (laborals, acadèmics, socials...), però no hem d'enganyar-nos pensant que el model trilingüe és la panacea de l'escola. El desacord, per tant, no és sobre si cal millorar o no l'aprenentatge de l'anglès, sinó com fer-ho; per això la Conselleria d'Educació ha manifestat el propòsit d'aplicar un pla per assolir aquesta millora, a més de deixar en suspens un decret que, si fos un metro, també s'inundaria en ploure (i cada dia hi ha barrumbades, a l'escola).

Per trobar el camí idoni per a la millora és important analitzar els casos d'èxit en l'aprenentatge de l'anglès i aprofitar-los. Però també hi ha un altre fet a tenir en compte, que podem trobar explícit en un informe que tracta precisament d'aquesta qüestió. Em referesc a Europeans and Languages, publicat el 2005 per la Comissió Europea. Aquest informe diu que en estats com Holanda, Suècia o Dinamarca el 87%, 85% i 83%, respectivament, de la població sap anglès. En canvi, a Itàlia, França i Espanya, aquests valors són 29%, 34% i 20%. Per què passa això? A part de possibles diferències acadèmiques, n'hi ha una altra de bàsica: els primers estats tenen una llengua de mida mitjana (entre 5 i 21 milions de parlants), que fa que sovint hagin de recórrer a una segona llengua (L2) per cobrir les necessitats a què no arriba la seva (exhibició de pel·lícules, accés a determinades publicacions, interrelació amb els qui no són de la seva comunitat, etc.). I quina és aquesta L2? L'anglès, en molts de casos. Per això són molts els qui l'aprenen, perquè molts hi estan en contacte i el necessiten regularment. En canvi, els altres tres estats fan part de comunitats lingüístiques més àmplies (entre 60 i 400 milions) que els eviten haver de recórrer a altres llengües per satisfer necessitats que els del primer grup no poden satisfer amb la seva, i per això no hi recorren. Però, avui en dia, cap d'aquestes llengües no acaba de satisfer les necessitats de tots els ciutadans i, per tant, han d'acudir a una altra, l'anglès sobretot; però més dificultats hi tenen com més rarament ho fan. Per tant, el principal obstacle perquè els membres d'aquestes comunitats dominin l'anglès és l'amplitud d'ús de les seves llengües. Els del Regne Unit, amb una llengua, l'anglès, encara més «útil» que les altres, són els europeus que saben més poc una L2 (30%), perquè la necessiten poc i molt pocs.

Els catalanoparlants, per dimensions, estaríem entre les llengües del primer grup. Però, pel que fa a coneixement d'anglès, estam entre els del segon, perquè quasi tots sabem castellà, per això tenim la mateixa barrera per aprendre'n, d'anglès, que els castellanoparlants: el castellà. Tot el que no podem fer en català i feim en castellà, són ocasions perdudes d'ús d'anglès. L'avantatge de saber castellà és inconvenient a l'hora d'aprendre anglès (i altres idiomes, com adesiara alguns guàrdies civils i vigilants demostren amb fervor).

Cal tenir tot això present, i que no totes les solucions són a l'ensenyament, per decidir els objectius del model lingüístic escolar i com actuar per satisfer les necessitats de la gran majoria dels alumnes, i no sols d'uns quants.

D'altra banda, sorprèn veure transvestits de profetes de l'aprenentatge de l'anglès membres d'uns sectors que tradicionalment estaven prou pagats amb la universalitat del castellà, hereus com són del pensament de fra Menéndez-Reigada, que anunciava, en el seu Catecismo patriótico español (llibre de text obligatori la dècada dels 40 per una ordre del 1939 del Ministerio de Educación Nacional), que «La lengua castellana será la lengua de la civilización en lo futuro, porqué el inglés y el francés, que con ella pudieran compartir esta función, son lenguas tan gastadas, que van camino de una disolución completa». Potser el canvi de parer prové d'haver assumit com a ideal de vida fugir als Estats Units, després d'haver estat cosa grossa, seguint la senda dels seus exlíders «nacional» i «regional».