Als corredors de l'hosteria de Lluc, hi ha unes estampes de la Mare de Déu amb una inscripció a la base, que diu: «Tractau bé les persones, emprau amb esment les coses». El consell, tan assenyat, ens du ressons d'un passat tan remot que ja només en queden alguns ecos esquinçats. I tanmateix les persones velles hem viscut bona part de la vida mirant de tractar bé les altres i emprant amb esment les coses. Aquest era un país de vida senzilla, fins i tot els més rics eren discrets, llevat d'algunes excepcions ostentoses, que amb el pecat hi dugueren la penitència. La gent normal sobrevivíem amb irregular decòrum, i els pobres de bon de veres no eren tan miserables com ho eren i encara ho són a altres indrets. Als pobles, en anar-nos al camp deixàvem la clau al pany per si algun veïnat necessitava res de ca nostra. Del que ens sobrava, en donàvem una part a qui no en tenia, i d'algú rebíem sempre un o altre present. En general, ens tractàvem bé els uns als altres. Se'ns educava per fer un bon ús de les coses, les coses havien de durar molt, un poal treia aigua per a tres o quatre generacions, en vessar s'estanyava, les olles es cordaven, a cal ferrer sempre hi havia arades i tota casta d'eines per adobar. El fuster tenia molta de feina. No era el paradís, era una manera d'entendre la vida, una cultura respecte de la qual hi ha hagut una ruptura sense precedents en la història en temps de pau. Ens preguntam sovint com s'esvaïren unes o altres civilitzacions, i per més que alguns arqueòlegs extreguin conclusions molt sonores de la troballa d'una dent corcada, els misteris continuen insondables, com ho demostren les conclusions a què arriba un altre arqueòleg del National Geographic a partir d'una serra de porcastra. Tenc por que, si un dia algú s'interessava per la vida com la vivíem a Mallorca abans de l'esclat, disposaria de moltes dades però tendria dificultats a trobar totes les explicacions. Com hem passat a tractar tan malament les persones i a emprar les coses sense esment, no s'acaba d'entendre. Servidor estic segur que viuríem més dignament si haguéssim adaptat aquella cultura a la nova situació, i també estic segur que això era perfectament possible. Ara, els que visquérem aquella vida ja som material etnogràfic, mòmies que, per mor de l'estrèpit d'un canvi vertiginós, no hem tengut temps d'assecar-nos adequadament. No saber-ho és estar exposat a fer el ridícul "encara més.