La mort d'Antoni Soler

Dia 11 de gener de 1915 va caure en dimarts. Entre les vuit i les nou del vespre ja feia fosca tancada i, atès que érem a l'hivern, no és aventurat afirmar que si els carrers de l'eixample no eren deserts, poc hi faltava. Quan el senyor Marín, inspector de policia, tornava a casa, el sorprengueren quatre emboscats i, un d'ells, va disparar-li cinc trets. Sorprenentment cap no el va ferir. Aleshores, els agressors li acoparen a corre-cuita, i el senyor Marín, coratjós, els va anar darrere. Va aconseguir agafar-ne un, Antoni Mesquida Pou, felanitxer. I abans de mitja nit els altres tres també eren a la presó. Foren identificats com a Bartomeu Pericàs Oliver, Gabriel Pericàs Jaume i Antoni Soler Martorell. Els dos primers eren de Palma i, potser, parents. És molt probable que el segon (Gabriel Pericàs Jaume) fos el conegut Marino Charlot, primer esglaó d'una nissaga de toreros força important, la dels Pericàs, i fill d'en Caritas, un personatge popular que va ésser l'ànima de la rua de començament de segle. El tercer dels detinguts, per delació d'Antoni Mesquida, és Antoni Soler, de Sant Llorenç, que més endavant s'incorporaria a la llegenda del pistolerisme amb el pseudònim d'El Mallorquí. Però tornem a l'atemptat. Els quatre detinguts "els dos Pericàs, Mesquida i Soler", tot i que eren habituals en el jutjat, no estigueren gaire temps a la garjola. Pericàs Oliver, dos dies a tot estirar. Els motius de l'agressió no transcendiren, de manera que podem pensar que es tractava d'una qüestió de la qual no convenia parlar-ne gaire. En aquells moments, el governador civil era el senyor Javier Millán García de Vargas, un homenàs amb pinta de terratinent, calb, mirada de bou i bigoti espès, cargolat, amb dues puntes dretes, untades amb suc de figa seca. I també es trobava, a Palma, el Baró König, casat de fresc amb madame Lemoine, una burgeseta francesa que, per decisió del seu espòs, passà a anomenar-se Baronessa René Scalda. Quan el Baró König recalà a Mallorca, ja havia estafat mig Europa. El darrer càrrec honorable que se li coneixia era el de director del casino d'Hondarribia, i va haver d'abandonar la ciutat ràpidament, abans que els creditors l'enganxessin. No sé si el governador i König es relacionaren i també ignoro què en sabien, de l'atemptat contra el comissari Marín. Aquell mateix any, Millán García de Vargas va ésser destinat al govern civil de Toledo. I König es va establir a Barcelona, on va relacionar-se amb el comissari Manuel Brabo Portillo que comandava, amb el vistiplau del general Joaquín Milans del Bosch, l'estol de pistolers que actuaven al servei de la Patronal. D'aquests personatges n'he parlat a altres articles, tot seguint les passes d'Antoni Soler. Aquest, El Mallorquí, l'any disset ja era també a Barcelona, a les ordres de Brabo Portillo. La banda no sols treballava per als empresaris, sinó que es dedicava a negocis força lucratius com és ara la pràctica de l'extorsió i del xantatge, el control de la prostitució, el contraban i l'espionatge, atès que Europa estava en guerra. De fet, Bravo Portillo va ésser assassinat (1919), en venjança de la mort, que ell havia ordenat, del senyor Josep Albert Barret, empresari que fabricava armament per als aliats. El Baró König, en canvi, no servia a un sol senyor, sinó a tots, de manera que practicava l'espionatge a favor dels uns i dels altres. A la mort de Bravo Portillo va fer-se càrrec dels negocis d'aquest, i va nomenar lloctinent Antoni Soler. Els anys dinou i vint foren, a Barcelona, d'una violència indescriptible. Cada dos dies, un atemptat. L'octubre de 1919, en el carrer Conde del Asalto "actual Nou de la Rambla", El Mallorquí va ésser ferit de bala, en una agressió atribuïda a un escamot sindicalista. L'any següent, Eduard Dato, president del govern espanyol, va considerar que l'expulsió de König d'Espanya podria possibilitat un alto al foc entre empresaris i obrers, de manera que el va posar a la frontera francesa. Aleshores El Mallorquí, veient que la cosa s'embrutava, es va embarcar en el vapor Cádiz, camí de Cuba. Tanmateix, no hi arribaria viu. A l'escala que va fer el vapor a Puerto Rico, va pujar-hi Joaquim Vandellós. I arribant a l'Havana, quan els passatgers ja eren a coberta, va disparar contra Antoni Soler. Punt i final. Així acaba la història. Les despulles d'El Mallorquí reposen a Cuba, a la fossa comuna. He escrit aquest article amb la col·laboració d'un lector que ha recollit informacions noves sobre aquest personatge, i no descarto les aportacions d'altres que ens permetin compondre el trencaclosques apassionant de la seva vida. Em queda per dir que les calderes del Cádiz explotaren, l'any vint-i-nou, i es va enfonsar a la badia de la ciutat que li donava nom. I una darrera cosa. Entre la seixantena llarga de pistolers que formaven la banda de König hi havia un altre mallorquí. Li deien El Xato de Sóller i nomia Jaume Ros. Miraré de resseguir-ne les passes. Més tortes, que no dretes, sens dubte.