Com ja us he fet avinent qualque pic, si actualment hi ha una cosa que em sol estimular, deixar bon cos, és l'observació de la gent que viu amb mi, la que m'acompanya en el transcórrer dels dies, o sia, tots vosaltres. Veure, escoltar, ponderar, comparar... Ho trob un exercici apassionant, captivador. Però hi ha dies que tota herba fa feix, i quan arriba la nit i repàs, avaluu les notes preses durant tota la jornada, malgrat la crostera, el call de l'experiència, encara hi ha jorns que la sorpresa em deixa bocabadat per mor del gruix, la qualitat i envergadura de la collita. Ahir mateix, per exemple. Aquesta és la mini selecció.

A mitjan matí que vaig anar a comprar el pa al forn de la Plaça de l'Església del Coll d'en Rabassa, que davant mi hi havia dos senyors molt arreglats, amb la roba que semblava planxada de l'hora, perfumats i clenxa ben dreta, que compraven diversitat d'articles, pastissos, rubiols, botelles de vi, que ben segur preparaven un berenar de colleta. un dels dos duia posat el uniforme de l'EMT, ja saben, pantaló grisenc i camisa clara amb ratlles fines més obscures i amb l'escut de l'empresa estampat al pit, però tot plegat d'una qualitat diferent a la del personal que condueix els bussos, o els inspecciona; així, com de seda la camia, més cosa que la dels xofers, sabeu el que vull dir...? Bé idò, al punt sonà el telèfon mòbil d'aquest de l'empresa municipal i ens deixà a tots bocabadats el que sentírem: la marxa real, ni més ni manco que l'himne nacional, txa-nan, txa-nan, natxana-xana-xana... etcètera, fort i clar. I quan més estirat que un fus i amb la mà dreta damunt el cor, com he vist fer-ho cent vegades al senyor Bush, em disposava a cantar-la, anà l'home i contestà la cridada interrompent la màgia del moment. I em privà per a sempre més del gaudi de la música i de l'esplai de la cantada, l'emoció del moment, la cosa. I és que ja no hi ha consideració ni res, puta món.

Sortint del forn camí de la papereria per comprar el segon dels diaris que faig com que llegir cada dia, jas!, em vaig topar de morros amb una parelleta d'al·lotó de quinze o setze anys, potser desset, amarrat a una rosseta ben agradosa de similar edat però més poderosa que ell, afavorida de pitam, més dona ella que ell home, enteneu el que vull dir?, que semblava que el feia caminar per allà on ella volia, bones rialles, grapades i mescladissa de saliva, aquesta és teva, aquesta és meva, i ben bé, que mai no seran més joves que ara mateix, vaig pensar. A part que, per molta set que tengui, no s'acabarà mai tota l'aigua d'aquesta font, com deia l'amo en Joan Crespí «dedavantcanostra», quan al cine observava el bes final de les pel·lícules d'aquell temps. Ell, l'al·lotell grassonet i eixerit, puput de gall incipient als pèls del cap emmidonats i enfitosos de brillantina, es calçava una camiseta de color negre i a l'esquena retolat amb blanques lletres de pam, que posava talment això, s'asseguin si no ho estan: «OLÉ MIS COJONES». Talment. Si braveges d'això, ja sabem el que et manca, se m'acudí a l'acte. I a la vegada vaig arribar a la conclusió que, definitivament, estic una mica caducat, gens ni mica preparat per a la vida moderna. Si aquestes coses en són un exponent, vull dir.