Com ja us he fet avinent qualque pic, si actualment hi ha una
cosa que em sol estimular, deixar bon cos, és l'observació de la
gent que viu amb mi, la que m'acompanya en el transcórrer dels
dies, o sia, tots vosaltres. Veure, escoltar, ponderar, comparar...
Ho trob un exercici apassionant, captivador. Però hi ha dies que
tota herba fa feix, i quan arriba la nit i repàs, avaluu les notes
preses durant tota la jornada, malgrat la crostera, el call de
l'experiència, encara hi ha jorns que la sorpresa em deixa
bocabadat per mor del gruix, la qualitat i envergadura de la
collita. Ahir mateix, per exemple. Aquesta és la mini selecció.
A mitjan matí que vaig anar a comprar el pa al forn de la Plaça
de l'Església del Coll d'en Rabassa, que davant mi hi havia dos
senyors molt arreglats, amb la roba que semblava planxada de
l'hora, perfumats i clenxa ben dreta, que compraven diversitat
d'articles, pastissos, rubiols, botelles de vi, que ben segur
preparaven un berenar de colleta. un dels dos duia posat el
uniforme de l'EMT, ja saben, pantaló grisenc i camisa clara amb
ratlles fines més obscures i amb l'escut de l'empresa estampat al
pit, però tot plegat d'una qualitat diferent a la del personal que
condueix els bussos, o els inspecciona; així, com de seda la camia,
més cosa que la dels xofers, sabeu el que vull dir...? Bé idò, al
punt sonà el telèfon mòbil d'aquest de l'empresa municipal i ens
deixà a tots bocabadats el que sentírem: la marxa real, ni més ni
manco que l'himne nacional, txa-nan, txa-nan, natxana-xana-xana...
etcètera, fort i clar. I quan més estirat que un fus i amb la mà
dreta damunt el cor, com he vist fer-ho cent vegades al senyor
Bush, em disposava a cantar-la, anà l'home i contestà la cridada
interrompent la màgia del moment. I em privà per a sempre més del
gaudi de la música i de l'esplai de la cantada, l'emoció del
moment, la cosa. I és que ja no hi ha consideració ni res, puta
món.
Sortint del forn camí de la papereria per comprar el segon dels
diaris que faig com que llegir cada dia, jas!, em vaig topar de
morros amb una parelleta d'al·lotó de quinze o setze anys, potser
desset, amarrat a una rosseta ben agradosa de similar edat però més
poderosa que ell, afavorida de pitam, més dona ella que ell home,
enteneu el que vull dir?, que semblava que el feia caminar per allà
on ella volia, bones rialles, grapades i mescladissa de saliva,
aquesta és teva, aquesta és meva, i ben bé, que mai no seran més
joves que ara mateix, vaig pensar. A part que, per molta set que
tengui, no s'acabarà mai tota l'aigua d'aquesta font, com deia
l'amo en Joan Crespí «dedavantcanostra», quan al cine observava el
bes final de les pel·lícules d'aquell temps. Ell, l'al·lotell
grassonet i eixerit, puput de gall incipient als pèls del cap
emmidonats i enfitosos de brillantina, es calçava una camiseta de
color negre i a l'esquena retolat amb blanques lletres de pam, que
posava talment això, s'asseguin si no ho estan: «OLÉ MIS COJONES».
Talment. Si braveges d'això, ja sabem el que et manca, se m'acudí a
l'acte. I a la vegada vaig arribar a la conclusió que,
definitivament, estic una mica caducat, gens ni mica preparat per a
la vida moderna. Si aquestes coses en són un exponent, vull
dir.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.