Josep Lluís Carod-Rovira és un polític hàbil. Cada vegada que s'ha vist escanyat políticament se n'ha sabut sortir. Després de l'entrevista amb ETA a Perpinyà i la seva immediata dimissió del govern "era conseller en cap de la Generalitat", es presentava com a cap de llista d'ERC al Congrés dels Diputats i el seu partit obtenia els seus millors resultats de l'actual democràcia. I ara, quan diverses faccions del seu partit li'n qüestionen el lideratge, va i es despenja amb la proposta d'una consulta sobre autodeterminació per a l'any 2014. Puigcercós i Carretero se l'han haguda d'embeinar, no debades era aquesta una idea que sempre havia planat dins el partit independentista. En una llarga entrevista concedida a l'Avui, que la publica per la Diada, es demana qui pot negar democràticament l'adequació «del dret a decidir si estem bé com estem, o si simplement pensem que en democràcia i a Europa els pobles tenen dret a decidir si es volen organitzar col·lectivament d'una altra manera». I quan algú li demana com fer creïble la necessitat de l'objectiu independentista el 2014, la resposta del vicepresident del Govern del tripartit té sobretot una lectura en clau interna, per descol·locar els crítics seus que voldrien que ERC s'allunyàs del poder de la Generalitat, ja que diu que la necessitat d'assolir la sobirania només es farà creïble des del Govern, resolent els problemes de la gent, fent carreteres, hospitals, etc. «El que no podem pretendre és fer passar l'arada davant els bous» "remata acudint a la fraseologia popular, camp en el qual el polític filòleg se sent còmode.

Carod justifica la projecció temporal cap a l'autodeterminació amb una altra idea-força. Tant li fa al polític que objectivament la veritat de la proposició grinyoli, diu que «tot allò que som capaços d'imaginar, som capaços d'aconseguir-ho». En política, si més no en el panorama actual, la veritat o falsedat d'un missatge deu ser irrellevant. És ver que la imaginació és motor per a l'acció, però ni l'acció ni la imaginació no basten per realitzar tot allò que hom s'imagina. Calen, evidentment, les «condicions objectives». Ara bé, tampoc no hem de dubtar que aquestes han d'anar creant-se en un procés dialèctic entre la voluntat projectada i els límits que la realitat imposa. Anem: que cal posar la pastanaga davant l'ase perquè aquest camini.

El cas és que l'efecte 2014 ja ha començat. La solució als problemes nacionals "els més importants, que afecten la qualitat de vida de les persones o els que no, com les seleccions esportives, les banderes, els himnes ..." es projecta (s'ajorna?) a un horitzó a mitjan termini. Val a dir que les falses expectatives generen frustració, major com més grans han estat les il·lusions i les energies despeses. Recordem què ha passat amb tot el procés de l'estatut aprovat el 30 de setembre.

Molts són ja a Catalunya els qui parlen de refundar el catalanisme, però no acaben de posar-se prèviament d'acord a delimitar-ne el camp conceptual del que s'ha de parlar. Per a alguns aquesta mancança els és igual, fent bona la dita que com més mar més vela i partint de la base que el pitjor que podia passar era l'atonia o la instal·lació en un estat catatònic. Per a d'altres, potser no tant agosarats com en Maragall, que acaba de reivindicar la «rauxa calculada» front a l'excés de seny, es tractaria de fer «causa comuna» (R. Obiols), de reclamar unitat a les forces polítiques (el conseller Castells) per negociar a Madrid, on el ministre Solbes fa de frontó, o d'apuntar fins i tot al tancament de caixes (J. Pujol). És curiós que els dos expresidents aprofitin que la Generalitat els imposi sengles medalles per reclamar més ambició nacional. Una no tan estranya sintonia entre Pujol i Maragall, en un moment que la sentència del Constitucional sobre l'Estatut català es dibuixa al fons del panorama.

Enguany s'acompleixen tres-cents anys de la batalla d'Almansa (25 d'abril de 1707) i el posterior «genocidi polític rigorós», com qualifica J. F. Mira la defunció institucional del País Valencià. Arran de la desfeta d'Almansa, els valencians «ja no existeixen, a tots els efectes són un zero» "ha dit l'intel·lectual castellonenc tot referint-se, més tost, al 29 de juny d'aquell mateix any en què el decret de Nova Planta «va destruir brutalment el cos polític, social i cultural» del País Valencià. Al Principat de Catalunya, la Nova Planta borbònica fou, precisament, el 1714 i un any més tard va venir tres quarts del mateix a les illes Balears. Bé que a totes no, perquè Menorca se'n va fer escàpola una vuitantena d'anys per mor de quedar sota domini britànic. Entre el 28 de novembre de 1715 i el 6 de setembre de 1718, sis decrets van deixar configurada la Nova Planta de govern del Regne de Mallorca. Als qui encara creguin en la bondat dels vencedors i als que neguen la imposició del nacionalisme espanyol damunt els nostres pobles, no els vindria malament que llegissin en veu alta fragments antològics d'aquells documents implacables, ni que ho fessin només durant uns quants dies de penitència pel seu pecat actiu (falsedat, mentida) o passiu (amnèsia).

Miquel A. Casasnovas en fa una acurada síntesi a la seva Història de les Illes Balears (1998). El Gran i General Consell, la principal institució d'autogovern, fou dissolt i les seves competències passaren a la Reial Audiència, presidida pel capità general, màxima autoritat civil i militar, i composta per un regent, cinc ministres i un fiscal. Aquests eren quasi tots castellans i a partir de llavors, l'Audiència dependria del Consejo de Castilla, amb atribucions judicials i de govern interior. Les universitats locals foren reemplaçades pels ajuntaments de tall castellà i se n'eliminava el vell procediment d'insaculació per l'elecció directa dels regidors per part del rei o dels seus representants a Mallorca. Amb la desaparició dels organismes d'hisenda propis, obligats a desaparèixer dins la Reial Hisenda, el 1749, l'intendent, càrrec d'un funcionari reial que assumia la direcció i recaptació de tributs, es consumava la liquidació de l'autonomia financera del Regne de Mallorca, que se subordinava a les directrius de Madrid. La magnitud de la derrota queda molt ben reflectida en els mots següents de l'historiador esmentat: «Les mesures de reforma políticoadministrativa disgustaren, fins i tot, els més fervorosos partidaris de Felip V. Molt prest els nous regidors s'adonaren que els nous càrrecs no eren més que una closca buida que res tenia a veure amb el poder de què havien gaudit els antics jurats del Regne i, a més a més, havien de suportar les interferències contínues de la Reial Audiència. Els nous regidors, doncs, respongueren amb l'absentisme i la inhibició fins al punt que el corregidor "representant del rei al municipi- de Palma va recórrer a la Reial Audiència per forçar els regidors a complir amb les seves obligacions» (p. 275).

La destrucció del país "la cultura, les bases naturals de la vida, els hàbits i la qualitat de vida, etc." té avui maneres molt més eficaces que al segle XVIII. I val a dir que no cal anar a cercar «enemics exteriors». En qualsevol cas, no crec que els nostres polítics actuals, tant els qui comanden com els qui estan a l'oposició, s'impliquin gaire en els procediments de recuperar la memòria històrica, la qual, en el nostre cas si més no, no es pot reduir al període de la guerra del 36 quan tenim precedents tan sagnants i notables. No ho faran. Però si ho fessin, potser arribaríem a comprendre millor quins són i d'on vénen els mals dels nostres dies, tan grisos i eixorcs, tan mancats de força i d'esperança ...