L'anomenada Junta d'Andalusia ha posat en marxa unes mesures jurídiques per "en teoria" donar compliment al dret constitucional que té tot ciutadà a un habitatge digne. La Junta pretén garantir per llei als que no arriben a una determinada renda un habitatge amb una sèrie de preus reduïts adaptats al seu sou. Una altra vegada podem estar en una nova mostra del paternalisme que tot ho contamina. Per què? Perquè s'està imposant una percepció social que consistiria a considerar els ciutadans com una espècie de subjecte passiu a qui l'administració ha d'anar donant béns i serveis. Així, el poder públic m'ha de donar educació per als fills, m'ha de donar els llibres de text, m'ha de donar un habitatge, m'ha de donar una sanitat... És evident que l'estat de benestar consisteix en certa mesura en això... En certa mesura, perquè consisteix a donar una cobertura mínima que garanteixi una dignitat a tots els membres d'una determinada societat i perquè consisteix a posar les mesures per evitar situacions d'exclusió i de marginalitat. Ara bé, hi ha una responsabilitat individual que també té un protagonisme. S'ha de trobar el punt d'equilibri entre prestació pública i foment de la responsabilitat/autosuperació individual. I la mesura andalusa exemplifica que determinades iniciatives el que fan és tenir l'efecte contraproduent de dissuadir de l'esforç de millora. És a dir, qui accedeixi a l'habitatge per renda no voldrà millorar aquesta renda perquè això li pot provocar perdre el dret guanyat. De fet, constantment apareixen notícies relacionades amb l'habitatge. Una de les novetats del Govern Zapatero va ser constituir un ministeri dedicat a aquesta matèria, tot i que pròpiament és competència de les comunitats autònomes. Al final de tot plegat què? Doncs el que succeeix simplement és que els poders públics poden influir en el mercat immobiliari. Els poders públics poden fixar cessions de terrenys obligatòries i gratuïtes per tenir solars per promoció pública. Els poders públics poden fixar percentatges obligatoris de solars privats dedicats a promoció pública. Els poders públics poden establir mesures fiscals per facilitar l'adquisició. Els poders públics poden agilitar els desnonaments com a mecanisme incentivador del lloguer. El que no poden fer els poders públics és substituir el mercat, el que no poden fer és en erigir-se en els promotors de l'habitatge. Dit d'una altra manera, la forma normal d'accedir a un habitatge ha de ser el mercat, complementàriament i de forma més o manco extraordinària hi ha d'haver la fórmula de l'habitatge públic. Les declaracions i les preses de posicions polítiques poden generar la impressió que les coses són a la inversa, és a dir, que l'Administració executarà tants de pisos que podrà donar resposta a la demanda existent. Això és fals i és bo que sigui fals, perquè, aquest bé, el mercat està en condicions de posar-lo a disposició amb més eficiència i de forma més generalitzada. No vull dir que el mercat no requereixi correccions i incentius per part del poder públic, ni vull dir que no s'hagin de fer promocions d'habitatge protegit en les seves diverses versions; el que vull dir és que centrar la solució del problema en l'habitatge públic "que és el que se dedueix de moltes declaracions de responsables públics" està donant lloc a una visió col·lectiva de la qüestió distorsionada i irreal. Entre dir que l'Administració ha de garantir un habitatge a tothom i dir que l'Administració ha de garantir que el mercat "laboral i immobiliari" funcioni de forma que permeti a la majoria accedir a un habitatge, hi ha una diferència que no és només de matís, sinó de valors, d'esforç, de llibertat, d'eficiència.