Na Coloma durant tot l'any espera que arribi Sant Mateu, la
festa major del seu poble. Tenir per patró un sant tardà és una
sort. La majoria de pobles tenen patrons estiuencs i que, sense cap
misericòrdia, fan suar la gent i deixen els vestits més ben
planxats convertits en fulles de lletuga mustia. Sant Mateu és sant
de les darreries de setembre, de quan el raïm ja està collit i en
procés de convertir-se en font d'alegria per a les gargamelles més
assedegades.
Na Coloma estrena els seus quinze anys. Ja de bon de matí ha
anat a missa major. Els xeremiers tocant l'Oferta i la gentada
trepitjant la murtra escampada han omplert de sons i aromes la
plaça. Na Coloma duu un vestit d'organdí blanc amb floretes verdes,
una gran llaçada de vellut corona el seu culet, que aviat serà
motiu que els fadrins perdin l'oremus.
Sovint havia plogut per Sant Mateu, el sant no havia acompanyat.
Les paperines, que ornaven els carrers, ploraven llàgrimes de tots
colors tenyint els vestits de tons no desitjats. Però enguany el
cel resplendeix. Una suau brisa fa voleiar les paperines que sonen
com la fressa d'arpegis desafinats, anàrquics dins la seva
harmonia.
Després de missa, el dinar de festa: de primer arròs sec; de
segon, porsella rostida i, de darreries, gató i gelat d'ametlla.
Però els joves demanen «coreanos», els gelats que s'han posat de
moda. Davant l'alegria del jovent i el remugar de les padrines, el
tio Toni, que és modern i republicà, parteix a cercar-ne a en
Tiba.
Per na Coloma el temps s'ha aturat. Després de dinar, puja a la
seva cambra i l'horeta se fa eterna. Només frisa que arribi el
vespre i el ball a la plaça. Han anunciat un espectacle forà. Fins
ara mai no ha ballat amb ningú. Ella somia poder ballar amb
n'Arnau, l'al·lot que li té el cor robat.
Arribat el vespre, na Coloma resplendeix, s'ha fet les piules
sense oblidar cap detall. Fins i tot, sa mare ha fet els ulls
grossos quan ha vist una fina línia negra accentuant els seus ulls
i dos tocs de coloret, que donen a ses galtes lluentors de fruita
madura. La plaça està estibada, l'espectacle comença: surt una
parella vestida amb roba de no se sap d'on, una mescla d'andalús i
pubilla catalana. L'orquestra envesteix amb «El Relicario» i, quan
arriba a «Y un relicario sacó del pecho», l'home, que va mig vestit
de torero amb un calçons mostrant els colors de la bandera nacional
i marcant paquet, se treu uns sostens de la pitrera. Els homes
riuen, les dones mormolen. El desgavell esclata quan el matador,
ferit de mort, diu a la pubilla: "«Pisa morena, pisa con garbo»"
Ella, tota rabent, amb el taló d'agulla trepitja l'entrecuix del
Manolete casolà. Les dones riuen i les seves espardenyes fan força
en terra com si volguessin, cadascuna d'elles, trepitjar el seu
dimoni particular. Els homes han perdut la rialla. El presumpte
matador s'aixeca, amb una revolada agafa la dona, la vincla per la
cintura, i li dóna una besada de cine: ella cau retuda als peus del
mascle. La plaça s'omple de mambelletes. Recobrada la seva
dignitat, el torero se dirigeix al públic i convida les al·lotes a
sortir a ballar. Na Coloma, sense fer cas de sa mare, surt com un
llamp i crida n'Arnau, que la mira amb ulls de xot escorxat. Ell no
se fa pregar i empitona na coloma mentre l'orquestra ataca amb
fúria un pasdoble. Altres parelles s'afegeixen al ball. L'alegria
no dura gaire. Les madones, escandalitzades, agafen pel braç les
filles i les arrosseguen cap a les cadires cridant: «podeu ballar
amb les amigues, però res d'homes; si no cap a ca nostra s'ha
dit!».
Na Coloma té ballera, s'aferra a na Bàrbara i ballen ben juntes
pensant que, per ventura l'any qui ve i, gràcies a aquest aparell
anomenat televisió i que fa poc ha arribat al poble, els pares
s'obriran al món i podran tocar amb les mans que el ball entre
homes i dones a Madrid fa temps que s'usa. A la Verbena de la
Paloma ja se s'estilava i la capital sempre és un referent,
sobretot per Mallorca.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.