Na Coloma durant tot l'any espera que arribi Sant Mateu, la festa major del seu poble. Tenir per patró un sant tardà és una sort. La majoria de pobles tenen patrons estiuencs i que, sense cap misericòrdia, fan suar la gent i deixen els vestits més ben planxats convertits en fulles de lletuga mustia. Sant Mateu és sant de les darreries de setembre, de quan el raïm ja està collit i en procés de convertir-se en font d'alegria per a les gargamelles més assedegades.
Na Coloma estrena els seus quinze anys. Ja de bon de matí ha anat a missa major. Els xeremiers tocant l'Oferta i la gentada trepitjant la murtra escampada han omplert de sons i aromes la plaça. Na Coloma duu un vestit d'organdí blanc amb floretes verdes, una gran llaçada de vellut corona el seu culet, que aviat serà motiu que els fadrins perdin l'oremus.
Sovint havia plogut per Sant Mateu, el sant no havia acompanyat. Les paperines, que ornaven els carrers, ploraven llàgrimes de tots colors tenyint els vestits de tons no desitjats. Però enguany el cel resplendeix. Una suau brisa fa voleiar les paperines que sonen com la fressa d'arpegis desafinats, anàrquics dins la seva harmonia.
Després de missa, el dinar de festa: de primer arròs sec; de segon, porsella rostida i, de darreries, gató i gelat d'ametlla. Però els joves demanen «coreanos», els gelats que s'han posat de moda. Davant l'alegria del jovent i el remugar de les padrines, el tio Toni, que és modern i republicà, parteix a cercar-ne a en Tiba.
Per na Coloma el temps s'ha aturat. Després de dinar, puja a la seva cambra i l'horeta se fa eterna. Només frisa que arribi el vespre i el ball a la plaça. Han anunciat un espectacle forà. Fins ara mai no ha ballat amb ningú. Ella somia poder ballar amb n'Arnau, l'al·lot que li té el cor robat.
Arribat el vespre, na Coloma resplendeix, s'ha fet les piules sense oblidar cap detall. Fins i tot, sa mare ha fet els ulls grossos quan ha vist una fina línia negra accentuant els seus ulls i dos tocs de coloret, que donen a ses galtes lluentors de fruita madura. La plaça està estibada, l'espectacle comença: surt una parella vestida amb roba de no se sap d'on, una mescla d'andalús i pubilla catalana. L'orquestra envesteix amb «El Relicario» i, quan arriba a «Y un relicario sacó del pecho», l'home, que va mig vestit de torero amb un calçons mostrant els colors de la bandera nacional i marcant paquet, se treu uns sostens de la pitrera. Els homes riuen, les dones mormolen. El desgavell esclata quan el matador, ferit de mort, diu a la pubilla: "«Pisa morena, pisa con garbo»" Ella, tota rabent, amb el taló d'agulla trepitja l'entrecuix del Manolete casolà. Les dones riuen i les seves espardenyes fan força en terra com si volguessin, cadascuna d'elles, trepitjar el seu dimoni particular. Els homes han perdut la rialla. El presumpte matador s'aixeca, amb una revolada agafa la dona, la vincla per la cintura, i li dóna una besada de cine: ella cau retuda als peus del mascle. La plaça s'omple de mambelletes. Recobrada la seva dignitat, el torero se dirigeix al públic i convida les al·lotes a sortir a ballar. Na Coloma, sense fer cas de sa mare, surt com un llamp i crida n'Arnau, que la mira amb ulls de xot escorxat. Ell no se fa pregar i empitona na coloma mentre l'orquestra ataca amb fúria un pasdoble. Altres parelles s'afegeixen al ball. L'alegria no dura gaire. Les madones, escandalitzades, agafen pel braç les filles i les arrosseguen cap a les cadires cridant: «podeu ballar amb les amigues, però res d'homes; si no cap a ca nostra s'ha dit!».
Na Coloma té ballera, s'aferra a na Bàrbara i ballen ben juntes pensant que, per ventura l'any qui ve i, gràcies a aquest aparell anomenat televisió i que fa poc ha arribat al poble, els pares s'obriran al món i podran tocar amb les mans que el ball entre homes i dones a Madrid fa temps que s'usa. A la Verbena de la Paloma ja se s'estilava i la capital sempre és un referent, sobretot per Mallorca.
