S'està convertint en tradició. Fa uns anys que a la rentrée del
setembre he de visitar el dentista. La història es repeteix. Sempre
és la mateixa, el dia abans de les vacances d'estiu una dent es fa
estelles, un empast es desprèn o un pont o una corona s'enfonsa. Ni
el calendari ni el quilometratge perdonen. Visita d'urgència al
dentista i cita per després de vacances. Enguany, de tornada,
l'odontòleg tenia una urgència familiar. Estava aplicat al seu
fill, el qual dos bàrbars desaprensius, sense mitjançar paraula, a
la sortida d'una discoteca, la matinada li havien romput la
dentadura a cops de puny. Els dos agressors no eren
sud-americans.
La violència a la sortida de les discoteques. La violència de
bandes. La violència de tal, la violència de qual. De fet, massa
sovint la violència ens sorprèn amb una nova modalitat per
catalogar. Ara, la de les bandes llatines. En les quals sembla que
alguns volen descobrir un nou dimoni al qual penjar les culpes.
Aquest estiu, en el meu espai habitual i quotidià, he sabut
d'aldarulls violents entre grups de joves a un local de menjars
ràpids, a un local de joc, a la sortida d'una discoteca i en cap
ocasió eren ciutadans llatinoamericans. Aquest tipus de violència
de carrer no parla solament el castellà de l'altre costat de
l'Atlàntic. En canvi qui si, cada dia més, parlen el castellà
d'Amèrica són els cambrers i cambreres dels restaurants o
dependents i dependentes de les botigues. I, realment, he de dir
que són l'única glopada d'aire fresc que he notat a la restauració
i el comerç del nostre país en els darrers anys.
Les nostres planyívoles locals s'excitaran, s'escandalitzaran i
demanaran mà dura contra les bandes. Efectivament el problema no és
menor. Però la seva solució no és únicament policial. No siguem
hipòcrites. Tampoc és un fet sobrevingut de fora. No és el mal que
arriba de fora i la virtut sortomassiana que s'escandalitza. No és
aquesta l'escena de la pastorel·la. Algú me contava, que la relació
amb el pare esdevenia en magnífica quan el pare entengué que les
famoses males companyies que podien ésser la perdició del jove no
tenien perquè ésser forçosament els altres, sinó que també el seu
fill podia ésser mala companyia. Aquest seria un guió més
realista.
En el cas concret de les bandes de llatins, pot sorprendre el
grau d'organització i l'existència d'una estètica definida i una
litúrgia pròpia. No oblidem, són molts anys de marginació. Molts
d'anys de vida de gueto a països amb societats opulentes, avançades
i amb tradició democràtica. Molts d'anys remant a les galeres del
progrés econòmic. Han estat, i són, mà d'obra barata per economies
que arribat el cas no han dubtat a crear una àmplia indústria
entorn de l'estil de vida llatí per treure'n abundosos beneficis.
Per tant no ens estranyi que el fenomen arribi etiquetat com les
hamburgueses o els hot dog. Ens haurien de preocupar les
circumstàncies perquè aquí també pot créixer aquest fenomen.
Fa un dies Jimmy Carter deia que les obres d'ampliació del canal
de Panamà no haurien estat possibles sota l'administració americana
del canal. A més, afirmava que el canal ha operat millor des que va
ésser tornat als panamenys. Miracle! els nadius administren millor
que els totpoderosos anglosaxons. Evidentment és una anècdota,
encara que una rectificació, d'un error sostingut, per part d'un
expresident imperial. Ampliem també el nostre canal de Panamà
particular, i pensem que el fracàs escolar, la drogoaddicció, les
baixes pensions, els contractes escombraria, la manca d'habitatge
social, la precarietat laboral i, també, la violència al carrer, no
parlen llengües estranyes, encara que molts dels seus afectats sí.
Pensem que el que arriben a un territori per treballar no són mala
companyia, la mala companyia possiblement són moltes de les
condicions de vida que ofereixen les societats receptores.
Celestí Alomar, polític
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.