S'està convertint en tradició. Fa uns anys que a la rentrée del setembre he de visitar el dentista. La història es repeteix. Sempre és la mateixa, el dia abans de les vacances d'estiu una dent es fa estelles, un empast es desprèn o un pont o una corona s'enfonsa. Ni el calendari ni el quilometratge perdonen. Visita d'urgència al dentista i cita per després de vacances. Enguany, de tornada, l'odontòleg tenia una urgència familiar. Estava aplicat al seu fill, el qual dos bàrbars desaprensius, sense mitjançar paraula, a la sortida d'una discoteca, la matinada li havien romput la dentadura a cops de puny. Els dos agressors no eren sud-americans.
La violència a la sortida de les discoteques. La violència de bandes. La violència de tal, la violència de qual. De fet, massa sovint la violència ens sorprèn amb una nova modalitat per catalogar. Ara, la de les bandes llatines. En les quals sembla que alguns volen descobrir un nou dimoni al qual penjar les culpes. Aquest estiu, en el meu espai habitual i quotidià, he sabut d'aldarulls violents entre grups de joves a un local de menjars ràpids, a un local de joc, a la sortida d'una discoteca i en cap ocasió eren ciutadans llatinoamericans. Aquest tipus de violència de carrer no parla solament el castellà de l'altre costat de l'Atlàntic. En canvi qui si, cada dia més, parlen el castellà d'Amèrica són els cambrers i cambreres dels restaurants o dependents i dependentes de les botigues. I, realment, he de dir que són l'única glopada d'aire fresc que he notat a la restauració i el comerç del nostre país en els darrers anys.
Les nostres planyívoles locals s'excitaran, s'escandalitzaran i demanaran mà dura contra les bandes. Efectivament el problema no és menor. Però la seva solució no és únicament policial. No siguem hipòcrites. Tampoc és un fet sobrevingut de fora. No és el mal que arriba de fora i la virtut sortomassiana que s'escandalitza. No és aquesta l'escena de la pastorel·la. Algú me contava, que la relació amb el pare esdevenia en magnífica quan el pare entengué que les famoses males companyies que podien ésser la perdició del jove no tenien perquè ésser forçosament els altres, sinó que també el seu fill podia ésser mala companyia. Aquest seria un guió més realista.
En el cas concret de les bandes de llatins, pot sorprendre el grau d'organització i l'existència d'una estètica definida i una litúrgia pròpia. No oblidem, són molts anys de marginació. Molts d'anys de vida de gueto a països amb societats opulentes, avançades i amb tradició democràtica. Molts d'anys remant a les galeres del progrés econòmic. Han estat, i són, mà d'obra barata per economies que arribat el cas no han dubtat a crear una àmplia indústria entorn de l'estil de vida llatí per treure'n abundosos beneficis. Per tant no ens estranyi que el fenomen arribi etiquetat com les hamburgueses o els hot dog. Ens haurien de preocupar les circumstàncies perquè aquí també pot créixer aquest fenomen.
Fa un dies Jimmy Carter deia que les obres d'ampliació del canal de Panamà no haurien estat possibles sota l'administració americana del canal. A més, afirmava que el canal ha operat millor des que va ésser tornat als panamenys. Miracle! els nadius administren millor que els totpoderosos anglosaxons. Evidentment és una anècdota, encara que una rectificació, d'un error sostingut, per part d'un expresident imperial. Ampliem també el nostre canal de Panamà particular, i pensem que el fracàs escolar, la drogoaddicció, les baixes pensions, els contractes escombraria, la manca d'habitatge social, la precarietat laboral i, també, la violència al carrer, no parlen llengües estranyes, encara que molts dels seus afectats sí. Pensem que el que arriben a un territori per treballar no són mala companyia, la mala companyia possiblement són moltes de les condicions de vida que ofereixen les societats receptores.
Celestí Alomar, polític
