Mai no hi ha bons llocs per morir, no ens enganem, però n'hi ha alguns que són menys dolents que altres. El que sí que hi ha són bons llocs per viure "i de vegades coincideix que són indrets que no estan malament del tot per morir-hi. Un bon lloc per viure-hi és el municipi del Brull, a Osona. Unes dues-centes persones viuen de forma ben disseminada en un terreny dominat per la natura del Montseny. Una església petita, preciosa, el consistori i el centre d'interpretació del parc natural en constitueixen el que podríem anomenar el nucli.
El cinc de gener del 1938 al sanatori per a tísics del municipi, Casademunt, hi va morir en Bartomeu Rosselló-Pòrcel, un dels nostres poetes més fulgurants, que va morir amb només vint-i-quatre anys. El dia de Sant Bartomeu, en el marc de les festes patronals, se li va retre un senzill homenatge. En el recital també vàrem aprofitar per llegir algun text de Damià Huguet.
Perquè era de Damià Huguet, que jo volia parlar-vos. A en Damià li hauria encantat el Brull, n'estic segur, i molt més que el Brull li hauria agradat la casa rural la Morera, on només aixecar-te del llit i guaitar a fora pots veure tots els colors del verd mentre un esbart de gallines menja tranquil·lament als teus peus i tres ases remuguen i se graten i es rebolquen i s'amaguen i se deixen veure pel mig del camp. A baix de la barda, com una espècie de miracle, s'aixeca un hort que nodreix la cuina de la casa, amb un menjador comú, immens, on la paraula hedonisme presideix el lent escolar-se del temps i la felicitat adopta el color dels quadres blaus i blancs de la taula. En aquesta casa rural en Damià podria haver escrit qualsevol poema extraordinari fixant-se només en els sis dits que a les potes de darrera té el ca Tano, un mastí espanyol blanc enorme d'ulls verds, tou, flonjo i carinyós i amant d'estar estirar al terra a qualsevol racó que faci ombra o de moure la cua a velocitat de vertigen quan algú l'acarona ben suaument un caparrot enorme. També en podria haver escrit algun a dalt, a la sala gran de la Morera, un espai comú que convida a la lectura i al plaer, o en provar el cava de saüc que fa na Bàrbara, hàbil amb els espumosos i amb les melmelades en uns berenars de matí que fan creure que cada dia és diumenge, com en el poema del campaner.
Totes les hores passades al Brull he pensat que ni ell ni en Bartomeu Rosselló-Pòrcel varen poder gaudir d'aquest Montseny que és un esclat de verd i de la foscor absoluta i preciosa i negra, totalment negra, quina llàstima de niguls que impedien veure les estrelles. Al Brull em vaig emportar el magnífic volum que ha editat sobre Damià Huguet l'Institut d'Estudis Baleàrics i que aborda la seva figura de forma polièdrica. És un llibre que tots els amants de la poesia haurien de tenir, però que també hauria de ser a les cases de tots els aficionats al cinema, a la pintura, a l'edició, a l'agitació cultural, a la vida, en una paraula. En Damià Huguet va ser un geni absolut que va cometre el pecat de morir-se massa aviat, com tots aquells homes carregats de grandesa. Va ser un home del Renaixement en una Mallorca on se sentia com un peix dins el rostoll. Aquest llibre ha estat un gran homenatge. Llegir-lo al Brull després de llegir Rosselló-Pòrcel en públic ha estat una manera de lligar els dos poetes, dos genis, i en Tano, la fosca, el cava de Saüc, la felicitat encara.
