Tots els anys en arribar aquest temps s'inaugura idèntic espectacle, malgrat pugui sorprendre'ns la novetat: després de les primeres pluges del tombant del mes d'agost, llamps i trons, alguna calabruixada mal li toc pesta, i aigua de canal i bombolla que sembla frisar d'arribar al terrer o tenir pressa per fer-se torrent i pentinar els canyissars, i si hi ha hagut sort no haurà banyat el paperí de les festes de la Mare de Déu Morta, ni el xaragall farà desastres com solia fer un temps, tot coincidint amb la dolçor melosa dels fruits de la figuera bordissot blanca del corral de ca nostra, enguany molt avara per cert, que escup els figons abans de l'inflor maduradora, (un entès m'ha dit que és perquè va massa bona, duu massa esponera, i que totes les masses fan mal); anava a dir, en uns dies que semblen hores, els guarets vells comencen a verdejar un altre pic després de les socarrades estiuenques, que havien fet espigar, granar la flor tant si vols com si no els oportunistes, falaguers cards caderners i les ravenisses blanques. Quan tot semblava mort, excepte les cigales, quan àdhuc els ametllers ja escopien les fulles i únicament les figueres velles i un bon esplet abandonades per son amo, més bordalls que soca, verolaven les rotes i els sementers de rostoll, el daurat monòton fatigava la vista.
Però arriba l'hora de la pluja i amb ella la vida, el batec deixondidor del miracle. Una ltra vegada el cicle de la vida, la fortor de la natura, la engalavernada de la quintana, el principi de tots els principis. I d'aquí a quinze o vint dies les bardisses verdejaran com cada any caparrudes i el conró tornarà a fer goig, llaurat i a punt per rebre la llavor de bell nou. En el millor dels casos.
És un dels espectacles més bells, més extraordinaris que, juntament amb l'exageració primaveral, la naturalesa ens sap regalar, el grenyal deixondir dels guarets i el rostollar després de les primeres pluges d'una tardor que s'apropa, de l'estiu que s'acomiada resistint-se, alguns dies de calorassa, qualque nit de basca, de llençols que encara a la nit s'aferren a la pell, però vaja, els queden dues afaitades.
I són aquí de bell nou les olors d'estrena, mmm...!, sempre fidels, a tothora fresques, que semblen inventades de l'hora però que en realitat revenen, compareixen perquè gràcies als déus les teníem estotjades al magatzem dels tresors de l'avior, de la memòria antiga. Així com a l'estiu li ensumes el blat amb promeses de pa, la tardor desperta la memòria olfactiva de l'ensofrador, de la flaire renouera de les falcies que s'agrupen als cables de l'enllumenat públic i comencen a repensar-se l'estada aquí, com els alemanys, la sentor del roure de les bótes del vi de rapa i els codonyers carregats de fruit, sempre arran marjada, discrets, mai enmig de la quarterada, més que res per no fer nosa, no destorbar, i baixets de mida també, justets de talla, així mai no s'ha de menester escala ni ganxo per pellucar-los. Fa molta estona que no heu mossegat un codony amb tots els seus efluvis acariciant-vos la pituïtària? Ja falta menys.
