Cançó de la plaça de l'aigua

Els gínjols "aquests, grans com a pomes petites" ja sovintegen pels mercats i el seu àcid és signe d'un altre estiu que s'acaba. S'acaba el cinema a la fresca, encara que sia a la televisió i amb finestres obertes. L'administració surt del ralentí, els gabinents de premsa engreixaran els comunicats i els titulars dels diaris semblaran més nous a partir d'avui. Queden pendents, encara, algunes vetlades de festa, sopars d'amics, les darreres trobades conspiratòries o l'intercanvi de noves off the record i opinions sobre les possibilitats d'un canvi real, les simpaties i les antipaties dels nous governants. Ningú creurà que el teu viatge d'agost hagi estat al Nova York de 1957 amb Josep Pla, per molt que repeteixis metafòricament pels canvis d'aquí allò que es va demanar l'escriptor empordanès quan va veure tanta llum: qui paga tot això? Lluny dels ansiolítics postvacacionals i dels capil·lars del poder, a algun racó de poble encara prendran la fresca parlant dels amors i els desamors més pròxims, del temps o del preu de les ametles que pelen i aromatitzen de l'agre de la clovella, la carrera. Fa quinze anys un grapat de dones vetladores a la plaça de l'Aigua d'Artà van instituir una festa per acomiadar l'estiu el darrer dijous d'agost. Aquesta placeta amb la bomba de l'aigua enmig del cadafal s'il·lumina i s'engalana per la festa que protagonitzen i gaudeixen els dos centenars de veïnats. Pot semblar una mica fellinià l'escenari i la posada en escena, per la mida i els personatges. Però és un esclat de consciència col·lectiva i de convivència humil i sincera, que no tenen res a veure amb aquests sopars a la fresca massius, obligats i mediatitzats pel poder. Toquen els xeremiers i flabiolers d'Artà, en Xisco Sansó "el dimoni gros, del cafè de can Mateu d'allà, de la plaça" toca el flabiol amb el seu fill Xisquet o el mestre Miquel Fuster "ja granat", acompanya al piano na Juanita Genovard, na Catalina Garau i i na Maria Geovard "les vetladores" que s'atreveixen al seu octogenari compte d'anys amb el tango «Melodías de arrabal». El metge Miquel Mestre, de cals Genovards, és un poc el cor d'aquesta festa entranyable i hi posa el vessant poètic. Enguany llegí un poema de Pere Alcàntara Penya de tall costumista i, acompanyat del seu cunyat Antoni Riera, afamat pianista manacorí, esdevingué rapsoda de «El pis de la badia» de Miquel Àngel Riera. Na Maria Genovard, amb un braç que li feia mal, als 86 anys seguí a la perfecció amb les castenyetes la més coneguda marxa de Johan Strauss. El rosari d'actuacions "un glosat d'en Toni Picó, el monòleg de la gran Mery Su, el jove quartet «Re en quarta»...", totes ben mesurades amb temps i aplaudiments, va cloure amb el cant de la Cançó de la plaça de l'Aigua i l'hime d'Artà (un himne que cerca la llum, en lloc de la brega, com la majoria d'himnes). Un senzill refresc i la revetleta amenitzada per Tòfol d'El Dorado van tancar una vetlada singular i diferent "per pròpia" com un somni d'una nit d'aquests estius tan programats, tan cars i humanament devaluats que proliferen als carrers i places de l'Illa. La Cançó de la plaça de l'Aigua et fa creure que és possible encara omplir els dies d'ara de poesia, de vida.