Si ens atenem als resultats, al balanç de vint-i-tres anys de règim, el pujolisme va ser un desastre. Els seus millors trumfos foren una TV3 colonitzada (tant com ara: sempre estigué en mans de socialistes) i unes competències importants que tenien, però, un denominador comú: no erosionaven gens el poder de la metròpoli i la seva tasca depredadora. El governs Tripartits han matingut la mateixa actitud claudicant i Catalunya, finalment, ha rebentat pel costat més feble, el de les infraestructures. Així i tot, Pujol sabé vendre el producte de la modernització d'Espanya i d'uns canvis formals en el finançament com a grans èxits del seu govern. Malgrat tot, però, aquesta diguem-ne impostura tingué aspectes que ara, vist com han anat les coses darrerament, podem valorar positivament: el poble de Catalunya, si més no aquella part que tenia una certa sensibilitat nacional, estava enganyat, però no desil·lusionat. La gent normal, el votant anònim (i algun dels seus diputats), estaven segurs que si Pujol no arribava més lluny era perquè, de moment, no podia, però calia fer-li confiança perquè sabia on anava, on havia d'anar Catalunya. La majoria, CiU, hi posava el conformisme, i la minoria, ERC, hi posava l'esperança. A les Illes Balears i al País Valencià, els nacionalistes sabíem que, tanmateix, la batalla definitiva (com el 1714) es lliurava a Barcelona. La confrontació política regional era, només, un conjunt d'escaramusses per anar fent, i que no fos dit que jugàvem a segona. Al Principat, Pujol predicava que el seu partit havia d'anar amb el corrent central del riu, amb la mateixa sensibilitat que el gruix de la gent. I ERC es desesperava amb aquest conservadorisme i mirava de ser l'avanguarda, d'estirar els sectors més conscienciats de la societat catalana cap al nacionalisme, és a dir, cap a la consecució d'estructures d'Estat.

Ara ha canviat tot, i molt especialment la percepció que té la gent dels partits polítics: tots són conservadors, no n'hi ha cap que no vagi més enrere que la gent, tots van a remolc de les enquestes d'opinió, no hi ha esperança ni horitzó entre els votants que desitgen poder ser lliures de decidir el futur del seu país (deixar de ser esclaus, en paraules de Xirinacs).

El model resultant és un Principat sense alternativa: la sociovergència, que és el gran temor d'ERC, ha funcionat passablement (el seu equivalent) al País Basc quan s'ha produït (i amb lehendakari nacionalista, com hagués passat a Barcelona), però l'odi d'ERC a CiU ha impedit una majoria nacionalista (circumstàncies que, curiosament, no s'han donat entre PNB i EA malgrat l'escissió) i la por a perdre sous i cadires ha forçat, més que una coalició, un nou règim (ERC en mans de PSC-Iniciativa). El darrer èxit d'aquest règim suposadament condicionat per ERC ha estat impedir a TV3 retransmetre l'himne nacional català quan sonava a Wembley abans d'un partit internacional.

Al País Valencià la il·lusió de l'entrada de nacionalistes a les Corts valencianes s'ha desfet immediatament per la misèria que inexorablement apareix quan les situacions són miserables.

Només a les Balears queda un bri d'esperança. Hi ha, al Parlament, per primera vegada, una diputada independentista que, ben segur, farà sentir la seva veu. I hi ha, també, independentistes al govern. No proclamaran la independència (ni ens hi acostaran), però actuaran, esperem, amb una lògica i un llenguatge diferents. És una llàstima que ERC no hagi pogut (mai, en vint anys) constituir una coalició nacionalista amb el PSM enlloc d'afegir-se a una opció estrictament esquerrana (PSM-EU), però, si més no, d'aquesta manera ha contribuít a l'èxit d'una nova majoria més poc agressiva (no he dit favorable) en relació als trets identitaris. Això dibuixa un mapa polític senzill, amb tres forces clarament identificables: les esquerres indestriables del PSOE i el Bloc, que ja aniran per sempre més unides (què pot fer, el Bloc, si no és votar sempre amb el PSOE?), la dreta espanyolista del PP que encara resquitlla la majoria, i una opció progressivament nacionalista, que és Unió Mallorquina. Si UM creix pel costat del PP evitarà futures majories absolutes, i en aquestes circumstàncies el PP s'haurà d'allunyar del madrilenyisme si vol tornar a governar.

Les experiències del pujolisme i d'ERC permeten recomanar una recepta senzilla: fer just el contrari d'allò que han fet fins ara els nacionalistes quan qui governa està en minoria i els necessita. Fins ara els nacionalistes han regalat el seu vot (la «paciència» que demanava Pujol i «amb el PP ho tindríem pitjor» que justificava Puigcrecós). Massoquisme, síndrome d'Estocolm o addicció als càrrecs i als sous (aquest és el preu real d'apuntalar Montilla i permetre-li amagar l'himne nacional). O, directament, espanyolisme.