Si ens atenem als resultats, al balanç de vint-i-tres anys de
règim, el pujolisme va ser un desastre. Els seus millors trumfos
foren una TV3 colonitzada (tant com ara: sempre estigué en mans de
socialistes) i unes competències importants que tenien, però, un
denominador comú: no erosionaven gens el poder de la metròpoli i la
seva tasca depredadora. El governs Tripartits han matingut la
mateixa actitud claudicant i Catalunya, finalment, ha rebentat pel
costat més feble, el de les infraestructures. Així i tot, Pujol
sabé vendre el producte de la modernització d'Espanya i d'uns
canvis formals en el finançament com a grans èxits del seu govern.
Malgrat tot, però, aquesta diguem-ne impostura tingué aspectes que
ara, vist com han anat les coses darrerament, podem valorar
positivament: el poble de Catalunya, si més no aquella part que
tenia una certa sensibilitat nacional, estava enganyat, però no
desil·lusionat. La gent normal, el votant anònim (i algun dels seus
diputats), estaven segurs que si Pujol no arribava més lluny era
perquè, de moment, no podia, però calia fer-li confiança perquè
sabia on anava, on havia d'anar Catalunya. La majoria, CiU, hi
posava el conformisme, i la minoria, ERC, hi posava l'esperança. A
les Illes Balears i al País Valencià, els nacionalistes sabíem que,
tanmateix, la batalla definitiva (com el 1714) es lliurava a
Barcelona. La confrontació política regional era, només, un conjunt
d'escaramusses per anar fent, i que no fos dit que jugàvem a
segona. Al Principat, Pujol predicava que el seu partit havia
d'anar amb el corrent central del riu, amb la mateixa sensibilitat
que el gruix de la gent. I ERC es desesperava amb aquest
conservadorisme i mirava de ser l'avanguarda, d'estirar els sectors
més conscienciats de la societat catalana cap al nacionalisme, és a
dir, cap a la consecució d'estructures d'Estat.
Ara ha canviat tot, i molt especialment la percepció que té la
gent dels partits polítics: tots són conservadors, no n'hi ha cap
que no vagi més enrere que la gent, tots van a remolc de les
enquestes d'opinió, no hi ha esperança ni horitzó entre els votants
que desitgen poder ser lliures de decidir el futur del seu país
(deixar de ser esclaus, en paraules de Xirinacs).
El model resultant és un Principat sense alternativa: la
sociovergència, que és el gran temor d'ERC, ha funcionat
passablement (el seu equivalent) al País Basc quan s'ha produït (i
amb lehendakari nacionalista, com hagués passat a Barcelona), però
l'odi d'ERC a CiU ha impedit una majoria nacionalista
(circumstàncies que, curiosament, no s'han donat entre PNB i EA
malgrat l'escissió) i la por a perdre sous i cadires ha forçat, més
que una coalició, un nou règim (ERC en mans de PSC-Iniciativa). El
darrer èxit d'aquest règim suposadament condicionat per ERC ha
estat impedir a TV3 retransmetre l'himne nacional català quan
sonava a Wembley abans d'un partit internacional.
Al País Valencià la il·lusió de l'entrada de nacionalistes a les
Corts valencianes s'ha desfet immediatament per la misèria que
inexorablement apareix quan les situacions són miserables.
Només a les Balears queda un bri d'esperança. Hi ha, al
Parlament, per primera vegada, una diputada independentista que,
ben segur, farà sentir la seva veu. I hi ha, també,
independentistes al govern. No proclamaran la independència (ni ens
hi acostaran), però actuaran, esperem, amb una lògica i un
llenguatge diferents. És una llàstima que ERC no hagi pogut (mai,
en vint anys) constituir una coalició nacionalista amb el PSM
enlloc d'afegir-se a una opció estrictament esquerrana (PSM-EU),
però, si més no, d'aquesta manera ha contribuít a l'èxit d'una nova
majoria més poc agressiva (no he dit favorable) en relació als
trets identitaris. Això dibuixa un mapa polític senzill, amb tres
forces clarament identificables: les esquerres indestriables del
PSOE i el Bloc, que ja aniran per sempre més unides (què pot fer,
el Bloc, si no és votar sempre amb el PSOE?), la dreta espanyolista
del PP que encara resquitlla la majoria, i una opció
progressivament nacionalista, que és Unió Mallorquina. Si UM creix
pel costat del PP evitarà futures majories absolutes, i en aquestes
circumstàncies el PP s'haurà d'allunyar del madrilenyisme si vol
tornar a governar.
Les experiències del pujolisme i d'ERC permeten recomanar una
recepta senzilla: fer just el contrari d'allò que han fet fins ara
els nacionalistes quan qui governa està en minoria i els necessita.
Fins ara els nacionalistes han regalat el seu vot (la «paciència»
que demanava Pujol i «amb el PP ho tindríem pitjor» que justificava
Puigcrecós). Massoquisme, síndrome d'Estocolm o addicció als
càrrecs i als sous (aquest és el preu real d'apuntalar Montilla i
permetre-li amagar l'himne nacional). O, directament,
espanyolisme.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.