algo de nubes
  • Màx: 30°
  • Mín: 24°
24°

L'agressió i la resposta

Quan era un jovençà, encara no havia començat l'adolescència " en aquell temps no començava tan aviat com ara", el meu pare es queixava de ser acusat de separatista. El meu pare estimava la seva terra. Ah! i era un dels cent cinquanta signants de la resposta al missatge de germanor dels intel·lectuals catalans als intel·lectuals mallorquins. Tanmateix es queixava que el tractessin de separatista i passà a viure com un exiliat en el seu propi poble, i com ell d'altres n'hi hagué que, a partir d'aleshores, es veren forçats a ignorar-se.

Passats els anys, vaig conèixer persones destacades de la nostra cultura i tampoc els queia gaire bé que se'ls tractés de separatistes, ho trobaven insultant i injust, sobretot injust. Ells són els separatistes, perquè ni ens respecten ni ens volen!

M'he fet vell i al final de la vida hom acaba sent el que és, conseqüència d'una llarga història, la coherència i la contradicció donen els seus fruits. Suposo que molts dels meus amics, amb qui fins i tot he compartit militàncies en opcions polítiques, m'han tengut com un nacionalista de cap a peus. Ara a les velleses n'hi hauria que em confiarien la dona i la clau de ca seva, simplement perquè em tenen per un referent del nacionalisme i em veuen com un home coherent.

Tanmateix la meva experiència, haver viscut en aquest país, haver treballat per tal que el meu poble sobrevisqui les contínues agressions i les pròpies renúncies, m'han decidit fa estona a declarar-me separatista, perquè no veig possibilitat de conviure amb una gent que, fins i tot, no es conforma a ofendre els de la «pròpia casa» (¿?), sinó que l'emprenen amb els qui, tot i ser «moros», ens han volgut donar una mà. Ben segur que a ca seva els berbers han passat episodis semblants al nostre, per això ens han entès millor que aquests senyors guàrdies civils que, paradoxalment, tenen l'obligació de vigilar-nos i de posar ordre on no n'hi ha.

La meva esperança és que es vagin repetint més sovint episodis com aquest de la «mora catalanista», tal vegada sigui aquest el camí que ens dugui a reclamar el respecte que se'ns deu. Tot i que pens que això tampoc arribarà a passar mai, perquè no crec en la capacitat de comprendre i respectar per part dels qui fa estona que ens agredeixen.

El meu procés començà ja ben abans de la mort del dictador, quan aquest homenet morí no vaig obrir cap ampolla de xampany per celebrar-ho, perquè per mi, el mal no era el dictador sinó els qui l'havien entronitzat, el mal ens ve de molt endarrere...

Avui vull deixar ben clar que en aquesta Espanya tan democràtica m'hi sent com a casa externa i no sé com fer-ho per poder partir ni a on anar a parar, però a vegades he pensat a posar-me un motor poper als meus darreres, per tal de partir lluny, ben lluny i perdre de vista d'una vegada per a sempre els qui m'han fet separatista de bon de veres...

Climent Garau i Arbona. (Rebut per e-mail).

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.