La segona "no la primera,"vegada que vaig sentir la paraula castrat relacionada amb el seu sinònim sanat fou gràcies a un amic que nomia "i nom, afortunadament" Joan Cañellas. En Joan estudiava magisteri i ens explicà, a la colla de companys de joc, que a l'Escola Normal hi donava classes una professora que era fadrina, molt beata i molt empegueidora. Nomia, en sembla recordar, Maria, i pel que ens va dir segurament explicava història antiga o llatí. El cert és que a dona Maria cada any li tocava explicar les institucions romanes i cada pic que havia d'explicar les esmentades institucions la classe se li omplia de gom a gom. Fins i tot hi havia més alumnes a classe que els que hi havia matriculats. La causa no era altra que fer-li passar una mala estona a la pobra dona Maria. I és que quan dona Maria explicava, com és natural per la seva assignatura, el «Senado de Roma», cada any, cada any, s'aixecava un alumne i li demanava amb cara de bambol «doña Maria, Senado es lo mismo que castrado?» . Dona Maria passava molt mala estona i ja no encertava paraula fins que acabava la classe. Els al·lots són, definitivament, uns reputes i per fer-se el graciós serien capaços de sacrificar sa mare. Els adults probablement no som millors, cal dir-ho. Era, però, molt més jove quan vaig sentir i entendre per primera vegada no la paraula castrat, sinó, naturalment, el seu sinònim sanat. El vaig sentir en la forma verbal imperativa: «sana'l». Jo estava a l'edat burral. Mon pare i ma mare eren amics de la família de Don Bernat, probablement el curandero més conegut i amb millor clientela de Mallorca. Don Bernat gaudia d'una posició econòmica molt més elevada que la del meu pare, que era el metge del poble. Però mon pare acceptava aquesta inferioritat de bon grau i fins i tot li feia gràcia manifestar públicament la poca utilitat que tenia el pensament científic per guanyar-se la vida, en comparació d'aquells que empraven les creences populars. Don Bernat era molt afeccionat a la «lucha libre» i quan venia l'estiu anava a les vetllades que feien a la plaça de bous i ens convidava a tres o quatre al·lots més per a què els acompanyàssim, ell i el seu fill, a la plaça. Hi anàvem amb una aiga negre i i xofer: un autèntic luxe. Un dels que hi colgava, crec que ja ho he dit, era jo i estava més satisfet que unes pasqües. El poder econòmic de Don Bernat era tan gros que la majoria de vegades anàvem a la cadires de primera fila, que eren les més cares i que enrevoltaven el ring. Tenien però el perill que algun lluitador ens caigués damunt. Un dels meus ídols era Jim Oliver, no perquè fos mallorquí o familiar del mestre Rafel Ferrer, sinó per la intensa comunicació que sabia establir amb el públic, que, unes vegades a favor i altres en contra, l'afuava i li demanava accions quasi il·legals Quan més brillant era en Jim era quan lluitava amb lluitadors de masculinitat "almenys damunt el ring" dubtosa, com el Comte Daidone, que quan en Jim l'embotornava semblava estremir-se de gust. Era llavors "me'n record perfectament" quan un grup de dones que seien als darrers graons de la graderia cridaven amb tota la seva potència: «mata'l, Jim, aquest maricon, sana'l, mossega-li els ous!». Hi he pensat més d'una vegada i encara no he trobat cap explicació, als llibres de psicològica, al fet que aquelles valentes dones, que fora del coliseum semblaven unes bones madones de ca seva, dessitjassin que el noble italià perdés a mans o dents de Jim Oliver, les senyes de la seva identitat masculina.

Varen passar molts d'anys, molts, des d'aquelles vetllades nocturnes a la plaça de bous fins que vaig sentir parlar d'una nova varietat de castració. Es tractava, aquesta vegada, de l'anomenada castració química, que tan de moda ha posat ara en Sarkozy. Fou per devers Son Pardo que em vaig assabentar que hi havia una tècnica per a què els cavalls fossin sanats sense perdre els testicles. En un principi la cosa semblava important perquè la pràctica de la castració física era molt útil per solucionar problemes, però presentava molts d'inconvenients als propietaris de cavalls. La castració física calma els ímpetus i el caràcter del l'equí i molts de cavalls poden córrer gràcies als efectes que té la disminució de testosterona en sang. D'antic hi havia, tanmateix, un problema que amb la castració física el cavall perdia els espermatozous i, en conseqüència, la seva capacitat de reproducció. No servien per fer la monta. Hi ha hagut grans campions del trot, com Greyhound, Victory Tilly, General de Lupin, o de galop, com Red Rhum, que no han pogut tenir, ai!, descendència. Que un gran cavall no pugui tenir fills suposa un gran disgust pels afeccionas, però sobretot pel propietari. Hi perd molts de milions d'euros amb la incapacitat reproductiva del seu animal. Per això es va inventar la castració química que permetia millorar el caràcter i el comportament del cavall sense perdre per sempre més la seva capacitat d'omplir egües. La cosa consistia "m'explicaren per Son Pardo" a injectar una substància i esperar els seus efectes. Tanmateix el que semblava que seria la gran solució aviat es demostrà un procediment d'eficàcia dubtosa: el cavall moltes vegades no millora el seu comportament i, fins i tot, a vegades l'empitjora. La castració química està obsolta, avui dia, en el món dels cavalls. Tot i això la castració química per a humans s'ha posat de moda gràcies, com he dit abans, a la proposta de Nicolás Sarkozy d'emprar-la en aquelles persones que, segons el psicòlegs i els missers tenen propensió a cometre delictes de violència sexual. La castració química es fa gràcies a la injecció de substàncies com l'acetat de ciproterona o el de leupolide que inhibeixen, en els testicles, la producció de testosterona. La proposta de Sarkozy d'imposar la castració química té com a mínim, al meu poc saber, dos problemes no resolts. El primer és que no sabem si l'infractor està més condicionat per l'impuls violent o per l'impuls sexual i, el segon, que no coneixem els efectes a llarg termini dels inhibidors de la testosterona. El meu amic Pep, que ha sanat molts de cavalls físicament, diu que en Sarkozy podria ser un bon conillet d'Índies per conèixer a llarg termini el resultats d'aquests experiments.