Una de les polèmiques més malenteses dels darrers temps gira entorn de la teoria de la suposada conspiració que hauria promogut els atemptats de Madrid. Alguns ingenus esperaven que després del judici contra els acusats de ser-ne els autors materials es dissoldrien totes les boires, i que callarien per sempre els partidaris de la tesi de la maquinació, a saber, la que intenta inculpar el partit actualment en el govern de Madrid d'una falsificació o ocultació de proves, tot per induir el paisanatge a deixar de votar els que traurien partit d'una hipotètica autoria basca. Això, però, no ha estat així. La realitat és tossuda però infinitament mal·leable, de tal manera que siguin quines siguin les proves processals, els testimonis directes i indirectes i les pròpies paraules dels incriminats, sempre hi haurà motius per adduir que continua sent possible la interpretació més demencial i aprofitada. Digui la sentència el que digui, i per molt evidents que siguin les demostracions, els que estan convençuts d'aquesta versió dels fets no canviaran les seves opinions. Basta fer una ullada a la premsa ideològicament afí a la dreta espanyola per veure com es treu suc a totes les suposades martingales de la investigació: de continu s'intenten posar de relleu 'forats negres' i es fa un judici paral·lel que cada dia s'allunya del sentit comú, a més d'ofendre les víctimes i la intel·ligència del ciutadà reflexiu. La força inapel·lable de les evidències no aconsegueix encara fer girar el rumb de les creences més desbaratades. Els més càndids diran que menteixen, és a dir, que de mala fe tergiversen la més clara de les realitats per seguir defensant les seves difamadores bajanades. Però, menteixen realment? ¿És possible continuar dient que intenten enganyar-nos després de l'autoritat de les comprovacions més irrefutables? Menteix qui coneix una determinada realitat i de les seves paraules se'n dedueix una altra. Es menteix per interès: la mentida és una de les eines més brutes de la intel·ligència. Menteix el marit que té una amant i que interrogat per la seva esposa respon que torna cansat de la feina. ¿Menteix, però, l'home que diu que té una amant i una esposa i fins i tot una família a pesar de ser als ulls de tots els veïns el més empedreït dels solitaris, d'habitar a la casa més buida i de no ser-li coneguda altra companyia que la d'un gos tinyós i atribolat? ¿No es tracta, més que d'una mentida, d'una alteració de la percepció del món, d'una trista bogeria? Dir que menteixen és confiar excessivament en la seves idees; mentirien si veiessin la realitat o si estiguessin amb la sana disposició d'acarar-la i assumir-la. La tesi que sustenta la conspiració delata una malaltia moral menyspreable, una xacra intel·lectual que confina amb el més horrorós dels fanatismes.