Dilluns, 6.- «Fa temps que vaig deixar de creure en el que feia. Estic molt content, perquè això m'ha duit a fer el que vull». Superada la seva inicial petita complicació d'interpretació, que exigeix la reflexió, la immersió d'una segona lectura i, alhora, el refús d'una falsa contradicció, podríem considerar aquest enunciat com un declaració de principis i, en segon terme, com la conseqüència lògica de la seva observança. Atesa la seva procedència, podem assegurar que es tracta d'una declaració de principis estètics, si bé pel seu abast fóra aplicable en un sentit vital més ampli, d'una afirmació del compromís amb la recerca, de la insatisfacció permanent, pròpia dels creadors que s'avancen, ni que sigui una passa, al conjunt homogeni d'artesans i menestrals, i de la declinació dels dogmes: les doctrines són una forma de docilitat, d'acceptació, potser de captivitat, i la submissió és fàcil i rendible, però vulgar i trivial, la qual només genera obres mediocres que mai no estremeixen el cor, ni la mirada, del lector. Defugir, voluntàriament, la facilitat, àdhuc la comoditat, de la reproducció, de la ruta fressada, de l'itinerari erosionat pel pas d'altres rutines, i elegir la dificultat de la investigació, àdhuc l'experiència enriquidora del fracàs, per abastar el plaer exclusiu de la inspiració, la satisfacció del descobriment, mitjançant l'ús de noves formes i matèries d'expressió, de llenguatges només suggerits, amb prou feines transitats, és propi d'aquelles persones inquietes que molt difícilment s'adapten a les normes, socials o plàstiques, vigents. Jaume Poma és un d'aquests personatges agitats per l'exaltació que persegueixen no pas un lloc dins la història de l'art, a la qual sens dubte han de deixar rastre profund, sinó allò més difícil d'aconseguir: sentir-se satisfets de la seva actitud davant el fet creatiu, no cedint ni un sol mil·límetre a la temptació de repetir-se, a la seducció del comerç accessible, a l'afalac insincer o ignorant, insistint a trobar nous camins per expressar, i compartir, la seva visió de l'art i de la vida. En Jaume és un home que s'emociona davant els reptes, que sempre té projectes que l'apassionen al cap, que no es ret davant les dificultats, ans s'hi acreix fins que les venç. Massa sovint, entre allò que un fa i allò que un vol fer hi ha un precipici insalvable de frustracions. Tanmateix, mantenir-se inamovible és la passa prèvia per fossilitzar-se, per esdevenir la còpia d'un mateix. Tot ha de canviar en la mesura, i rapidesa, que el món i nosaltres canviam, alhora que canvien les nostres pròpies exigències de fecunditat imaginativa, les nostres pròpies necessitats de plaer, usat el terme en el seu sentit més extens. Res no és definitiu, ni en el procés de l'existència, ni en el de la creació: tot és sempre en fase de transformació, de metamorfosi. Aquesta és la causa per la qual sent un enorme respecte per tots aquells que s'arrisquen per descobrir llenguatges originals. En Jaume Poma s'ha instal·lat en una llibertat sense prejudicis que li permet fer allò que vol, perquè és l'única manera de ser ell mateix, d'apronfundir en la seva evolució i, sobretot, de dormir tranquil, d'acord amb la seva consciència d'artista. Si de cas passau aquests dies d'agost per Alcúdia, no deixeu d'aturar-vos al cafè «es Canyar», entre la Sala i la plaça, amb el pati interior més deliciós de la ciutat per menjar un pa amb oli a la fresca, el local on ara mateix té una exposició, tant de quadres, com de ceràmiques, que us haurà de corprendre. Crec que val la pena veure-la i gaudir-la.
Dimarts, 7.- Potser siguin les conseqüències inevitables del meu tarannà aprensiu, del recel il·lògic envers allò que ha d'esdevenir, però els indicis de malaltia, social i democràtica, són evidents, sobretot per a algú que com jo es malfia de les aparences de bonança que amaguen els símptomes de la tempesta. Per només citar tres exemples, propers en el temps, cal recordar que aquests últims mesos s'han succeït esdeveniments inquietants, fins i tot greus, o molt greus: el Papa de Roma, abans curador sever dels residus anacrònics del Sant Ofici, la missió actual del qual ja no és purificar innocents a la foguera, ans vetllar per l'ortodòxia de la fe, pretén, doncs, l'alemany, restablir les misses en llatí, en el seu incansable apostolat per anul·lar l'herència del Concili Vaticà II i situar l'Església en la repressió dels seus dies d'ira i glòria; d'altra banda, un jutge ordena el segrest d'una revista d'humor, menyspreant la llibertat d'expressió, exercint, novament, la censura franquista, davant no el silenci, que ja fóra prou vergonyós, sinó l'aprovació, la justificació, d'un portaveu del Govern d'esquerres que és al capdavant de l'Estat; finalment, aquest mateix Govern, que es proclama democràtic i d'esquerres, (hi ha, en qualsevol de les ribes ideològiques, algun partit polític realment democràtic?) i que un dia no gens llunyà fou republicà, cedeix el govern de la comunitat de Navarra al seu contrincant, la dreta més dura i menys escrupolosa, per conveniències electorals a mig termini. Tot plegat, símptomes de gangrena, de descomposició, de corc a les llibertats i a la democràcia.
