lluvia ligera
  • Màx: 30°
  • Mín: 24°
26°

Tantes me'n digues

Catalunya i Espanya.- Una catalana que ha anat a Toledo a veure una amiga m'ha contat que una espanyola d'allà li preguntà què passava a Catalunya. Pensant-se que volia conèixer la magnitud del caos de les infraestructures, la catalana féu cara de no saber per on començar, però l'espanyola no esperà la resposta i li etzibà: «Porque teneis que saber que hemos tenido mucha paciencia con vosotros, pero se nos està acabando». Idò: desacomplexats, com els del PP de Calvià.

Turisme i llengua.- A hores d'ara ja és obvi que la majoria dels espanyols consideren un axioma que això de les llengües diferents de la castellana és una perversió de degenerats perifèrics. Tenc poca relació amb el món de la investigació turística, però sé que un dels atractius que cerquen els nostres visitants és la diferència, la personalitat cultural, artística o paisatgística. Per això és normal que els empresaris de la Taula del Turisme opinin que aquestes llengües perjudiquen l'arribada d'estrangers. Es pronuncien contra l'evidència científica perquè no passen del món dels axiomes. No els interessen gens les deduccions, les inferències i les demostracions. Tenen la suficiència dels rics i la ignorància dels betzols.

Deute històric.- Estudis fiables, com els del BBVA, demostren que, de la mort de Franco ençà, les nostres illes han rebut una inversió de l'Estat molt inferior a la necessària, a la que seria justa en comparació als altres territoris. Són molts de milions d'euros, els que duim enrere. Però no ha parlat ningú de «deute històric». Aquesta expressió, crec, fou inventada pels andalusos per reclamar els euros que havien rebutjat quan, per fer la punyeta al govern del PP, l'Andalusia socialista es negà a signar un acord de finançament que els era clarament favorable. «Qui l'ha feta, si és andalús, no la paga» podria ser la moral d'aquesta història. Tant el PP com el PSOE, a Madrid, reconegueren aquest «deute històric» i el pagaren. I aquí ni en parlam, de refer-nos d'inversions esfumades. Coses que passen. Coses dels imperis i de les colònies.

El nacionalisme catalanista.- Durant la passada legislatura es produí un fet que exemplifica el funcionament de governs on els nacionalistes hi són en minoria. Fou amb els socialistes catalans «condicionats» per ERC i amb els populars balears «condicionats» per UM que es trencà l'Institut Ramon Llull. Aquest trencament va ser greu perquè, d'alguna manera, simbolitzà el trencament de la unitat cultural i lingüística. El cansament que provocava la llarguíssima hegemonia del pujolisme féu pensar a molts de nacionalistes ingenus (jo mateix, ho confés) que seria saludable un canvi, i que un govern del PSC no tindria un comportament menys nacionalista si, per governar, depenia de la contundent doctrina independentista d'ERC. Ara sabem que les coses no varen anar exactament així: qui va afluixar, i de valent, en els seus plantejaments fou ERC («s'han acabat els xecs en blanc a Zapatero», diuen ara: senyal que n'hi signaren). La situació actual és greu: el problema que detecten tots els analistes és que a Catalunya serà difícil mobilitzar el vot nacionalista. Aquí, globalment, també ha retrocedit molt aquest vot, i, per bé que UM ha estrenat un comportament impecable, no sé si recuperarem les posicions perdudes. Això que ha passat a Navarra és una vergonya per al PSOE, però també ho és per a nosaltres: aquí els socialistes no han tingut por de pactar amb els nostres nacionalistes i independentistes, cosa que demostra que ja som inofensius.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.