Catalunya i Espanya.- Una catalana que ha anat a Toledo a veure
una amiga m'ha contat que una espanyola d'allà li preguntà què
passava a Catalunya. Pensant-se que volia conèixer la magnitud del
caos de les infraestructures, la catalana féu cara de no saber per
on començar, però l'espanyola no esperà la resposta i li etzibà:
«Porque teneis que saber que hemos tenido mucha paciencia con
vosotros, pero se nos està acabando». Idò: desacomplexats, com els
del PP de Calvià.
Turisme i llengua.- A hores d'ara ja és obvi que la majoria dels
espanyols consideren un axioma que això de les llengües diferents
de la castellana és una perversió de degenerats perifèrics. Tenc
poca relació amb el món de la investigació turística, però sé que
un dels atractius que cerquen els nostres visitants és la
diferència, la personalitat cultural, artística o paisatgística.
Per això és normal que els empresaris de la Taula del Turisme
opinin que aquestes llengües perjudiquen l'arribada d'estrangers.
Es pronuncien contra l'evidència científica perquè no passen del
món dels axiomes. No els interessen gens les deduccions, les
inferències i les demostracions. Tenen la suficiència dels rics i
la ignorància dels betzols.
Deute històric.- Estudis fiables, com els del BBVA, demostren
que, de la mort de Franco ençà, les nostres illes han rebut una
inversió de l'Estat molt inferior a la necessària, a la que seria
justa en comparació als altres territoris. Són molts de milions
d'euros, els que duim enrere. Però no ha parlat ningú de «deute
històric». Aquesta expressió, crec, fou inventada pels andalusos
per reclamar els euros que havien rebutjat quan, per fer la punyeta
al govern del PP, l'Andalusia socialista es negà a signar un acord
de finançament que els era clarament favorable. «Qui l'ha feta, si
és andalús, no la paga» podria ser la moral d'aquesta història.
Tant el PP com el PSOE, a Madrid, reconegueren aquest «deute
històric» i el pagaren. I aquí ni en parlam, de refer-nos
d'inversions esfumades. Coses que passen. Coses dels imperis i de
les colònies.
El nacionalisme catalanista.- Durant la passada legislatura es
produí un fet que exemplifica el funcionament de governs on els
nacionalistes hi són en minoria. Fou amb els socialistes catalans
«condicionats» per ERC i amb els populars balears «condicionats»
per UM que es trencà l'Institut Ramon Llull. Aquest trencament va
ser greu perquè, d'alguna manera, simbolitzà el trencament de la
unitat cultural i lingüística. El cansament que provocava la
llarguíssima hegemonia del pujolisme féu pensar a molts de
nacionalistes ingenus (jo mateix, ho confés) que seria saludable un
canvi, i que un govern del PSC no tindria un comportament menys
nacionalista si, per governar, depenia de la contundent doctrina
independentista d'ERC. Ara sabem que les coses no varen anar
exactament així: qui va afluixar, i de valent, en els seus
plantejaments fou ERC («s'han acabat els xecs en blanc a Zapatero»,
diuen ara: senyal que n'hi signaren). La situació actual és greu:
el problema que detecten tots els analistes és que a Catalunya serà
difícil mobilitzar el vot nacionalista. Aquí, globalment, també ha
retrocedit molt aquest vot, i, per bé que UM ha estrenat un
comportament impecable, no sé si recuperarem les posicions
perdudes. Això que ha passat a Navarra és una vergonya per al PSOE,
però també ho és per a nosaltres: aquí els socialistes no han
tingut por de pactar amb els nostres nacionalistes i
independentistes, cosa que demostra que ja som inofensius.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.