Molts de vespres d'estiu sortim a estirar les cames, la meva dona i jo, amb el matrimoni que formen en Paco Forteza i na Mita Coll. En Paco professa un liberalisme del qual està cada dia més comvençut. Bona part de les nostres converses rauen sobre els assumptes fiscals i jo intent desesperadament que en Paco m'ensenyi la manera que hi ha de pagar menys imposts. Fa molts d'anys que discutim el meu problema i sempre que em pens haver-hi trobat una solució en Paco em desanima i em diu que això serveix per a grans empresaris, però no per a una economia un mica menys que modesta, com és la meva. Després en Paco, en el seu intent de convertir-me al liberalisme, afegeix que davant qualsevol notícia, argument o proposta el primer que s'ha de mirar és la butxaca. Jo he de dir, però, que quasi mai en la pràctica puc endevinar el que realment convé a la meva butxaca. Amb una excepció ja abans esmentada: la de pagar menys imposts. Pagar menys imposts, es miri per on es miri, sempre és convenient per a la butxaca. El problema, ai!, és com fer-ho. La preocupació i el desig que acab d'esmentar els duc sempre entre cella i cella i, en conseqüència, prest especial atenció a qualsevol idea o proposta que pugui disminuir la meva contribució a l'erari públic. Un cas em passa fa un parell de dies. Tenc per costum donar cada dia una ullada a la premsa , i en especial a la mallorquina. Amb Internet les possibilitats de llegir el que han escrit altres es multipliquen per cent i arriba a ser un autèntic martiri el mecanisme de selecció. A diferència, però, d'alguns amics que em confessen amb rotunditat que ells, segons quina casta de premsa no la llegeixen mai, jo no puc estar de llegir aquells columnistes que pensen distint de mi mateix. I, probablement, els que ara més gràcia em fan són aquells que pretenen representar a la nostra terra el pensament propi del que podríem anomenar el liberalisme radical, si això no fos un vertader oxímoron.

Fou en una d'aquestes publicacions electròniques que vaig veure un article que vaig pensar que em venia l'anell al dit per ajudar-me a trobar una solució personal al que consider una sobrecàrrega fiscal. L'article que va atreure la meva atenció es titulava talment «Objección de consciencia fiscal» i abans de llegir-lo vaig pensar "sempre em faig il·lusions" que probablement es referia a Calvià, que és el municipi on visc i on els ciutadans com jo pagam els imposts municipal més alts de tot Espanya. Serveixen, entre altres coses, per pagar una munió d'assessors i un sou realment envejable al batlle. Abans de continuar permeteu-me que vos digui que encara que l'IBI i derivats em semblen molt perjudicials per a la meva butxaca i que crec que es podrien gastar en coses més profitoses "com, per exemple, en el transport públic: inexistent allà on jo visc, Bendinat" mai he cregut que no pagar els imposts municipals fos legítim. L'equip que governa va guanyar les eleccions i té, en la meva opinió, tot el dret de fer el que va dir que faria si guanyava. Vaig pensar, però, que la lectura arreu de l'article per ventura em faria canviar "tant de bo" d'opinió.

Ben aviat vaig veure que no era a l'impost municipal a què es referia l'articulista liberal, sinó als imposts generals, a aquells que cobra l'Estat que després ens reverteix a nosaltres.

Sabeu, però, quin fou l'argument final bàsic de l'article per a no pagar imposts? Per l'objecció fiscal. Idò que el Govern que va sortir elegit a les Illes Balears no fa exactament el que el partit que va perdre faria si hagués guanyat. Vaig fregar-me els ulls i el vaig repassar per veure si m'havia equivocat, i no. La seva proposta, ja ho veis, no era la democràtica i natural d'esperar les properes eleccions, era la que anunciava el títol: no pagar el que mana la llei. És guapo això, no?

Els liberals mallorquins són, em sembla, molt peculiars. No acaben d'acceptar que els que pensen diferent al que pensen ells "ells i la dreta, perquè la seva i la de la dreta són dues mentalitats que, a diferència d'altres llocs, a les Balears coincideixen quasi sempre" puguin guanyar unes eleccions. Si això passa, acudeixen a la més immediata, ridícula i injustificable de les potadetes: no pagar imposts. Si els vessin, els clàssics del liberalisme! Vull acabar amb un record a la meva infantesa i la mesura que preníem contra aquells que, jugant a bolles, perdien i no volien pagar: els fèiem la maça i el cullerot. Per ventura no seria mala terapèutica per als liberals objeccionistes mallorquins.

He consultat fa poc en Paco i m'ha dit que l'objecció per ventura seria el camí que fa tants d'anys que cerc. Hi ha, tanmateix "m'ha assegurat", un problema: on deixar la vergonya?