Va córrer cap a nosaltres, amb passes curtes, per veure què era el que acabàvem de comprar i estàvem ensenyant als nostres amics. Quan ho va haver vist, el seu somriure foteta li va delatar les dents grogues i esparses. Se'n va anar a poc a poc, dient vés a saber què, però més que possiblement fent-se creus de la curtor d'aquells estrangers que havien comprat aquella capsa, més vella que antiga, folrada de tela vermella amb siluetes daurades de dragons i amb l'ansa i frontisses de ferro rovellat. Per dins, la capsa estava folrada de paper amb inscripcions xineses i contenia un instrument vell i antic: un àbac. Estic ben convençut que aquella madona "una venedora més de les múltiples paradetes que hi havia en aquell indret" havia vingut a fer una mena d'estudi de mercat sobre els gusts dels clients "turistes estrangers tots" que passaven per allà i que el seu somriure mostrava la seva perplexitat sobre els resultats obtinguts. La veritat és que tan aviat com afinaren que anàvem amb la capsa, ens va caure a sobre una allau de venedors que ens oferien les seves pròpies capses, sense que necessàriament cap d'elles fos el contenidor d'un àbac. Un instrument per comptar, del qual n'havíem tingut notícia a l'escola sense que mai n'arribàssim ni a veure'n cap, ni a entendre ben bé com funcionava. Ara, fins i tot allà, a la vorera del riu Yang-Tsé, havia estat desplaçat per les calculadores, les quals, sigui dit de passada, ja no serveixen per a fer comptes, sinó que més aviat han esdevingut un estri indispensable per al ritual de mercadeig que regeixen les compres a molts indrets de la Xina que he vist aquests dies. Després d'haver observat l'objecte a la venda, arriba el moment de demanar preu i, em poden ben creure, la primera xifra que et diuen és completament imaginària. A diferència del que acostuma a passar en un mercat àrab, on diuen que el primer preu ve a ser "si fa no fa" el doble del final, aquesta primera xifra no té cap relació amb el preu final de la mercaderia, és simplement un tro a l'aire. El comprador diu que és massa car i es produeix una primera rebaixa, naturalment insuficient, l'acte següent és passar la calculadora al comprador i que hi escrigui què en vol pagar. Una pregunta trampa perquè ja no podràs baixar d'aquest preu, cal anar a una xifra molt baixa, sense por, i veure la reacció; si fas massa alt, no et quedarà més remei que abandonar o pagar més del raonable. De mica en mica s'acosten posicions, fins que s'arriba a l'acord. Al final, per molt bon preu que puguis arribar a aconseguir, sempre et queda la sensació que "d'una manera o l'altra" t'han enganyat. I això que diuen que l'objectiu final de tot aquest ritual de compra és aconseguir que el comprador se'n vagi satisfet pensant que ha fet un bon negoci. El somriure de la madona ens va deixar clar que, haguéssim pagat el que haguéssim pagat, havíem fet un pèssim negoci comprant aquell àbac tronat. Tot això passava a Fengdu, la ciutat fantasma, una necròpolis començada a construir vers l'any 250 de la nostra era i que aplega una setantena de temples budistes i taoistes. Fengdu és la primera parada obligatòria en la ruta que, seguint el curs del riu Yang-Tsé, va de Chongquing fins a les Tres Gorges. Veníem de Beijing, amb una parada de dos dies a Xian, on vàrem anar a fer la visita obligada als guerrers de terracota, construïts per a guardar la tomba del primer emperador Qin Shi Huang, ara fa més de 2.200 anys. El final del viatge pel Yang-Tsé és a la presa de les Tres Gorges, un projecte faraònic per generar electricitat, amb un fort impacte mediambiental i que "cap al 2009" deixarà inundats bona part dels espectaculars paisatges que configuren cada una de les Gorges, una part de Fengdu inclosa, i que ha obligat a recol·locar més d'un milió i mig de persones que vivien a les vores d'aquest riu. La nostra excursió "tres dies a bord d'un vaixell alemany dels anys 60, construït per a fer creuers pel riu Volga" havia començat la nit anterior i es va perllongar fins l'endemà amb l'arribada a l'embassament. A més de Fengdu, pel camí vàrem parar a d'altres indrets d'aquests que quedaran inundats. Arreu, al bell mig de la vegetació, de tant en tant apareixien cartells amb la inscripció 175, indicadora del nivell que arribarien les aigües grogues del riu quan l'obra quedi completada. Davant la magnitud de la tragèdia, resulta inevitable la nostàlgia del record de tots aquells indrets que, per aquí, han desaparegut inundats per ciment. També resulta inevitable comparar les diferències abismals entre els llegats del primer emperador "els milers de guerrers de terracota de Xian" i el dels nostres contemporanis: les tones i tones de ciment i ferro en forma de presa. No sé què en pensarà la gent del futur, però a mi m'agraden més el guerrers, tot i que, com tots els projectes faraònics, segurament la seva construcció també va significar un fort impacte mediambiental i la reubicació de milers de persones.