Les diferents forces polítiques se'n van de vacances amb una situació ben diferent a la de fa dos mesos. No només pel canvi de govern i a totes les institucions importants (excepte a Menorca), sinó per les renovacions de fons. La fugida de Jaume Matas i la retirada gradual de Maria Antònia Munar deixarà Francesc Antich com l'últim referent d'una generació, i responsable de culminar el traspàs de poder a una nova classe política, jove i moderna, hereva dels fills del franquisme i la transició. El partit que ha comès la renovació amb força han sigut els propis socialistes. Només cal veure els caps visibles de la nova administració de les Illes: Joana Barceló (Consell de Menorca), Aina Calvo (batlessa de Palma), Francina Armengol (Consell de Mallorca), i Pilar Costa (Batlessa d'Eivissa). Els àngels d'en Xisco. Una paritat inqüestionable, amb dues presidentes i dues batlesses de capitals de quatre possibles. La renovació també ha sigut majoritària, ja que només Joana Barceló i Artur Bagur segueixen al consell i la batlia de Maó, respectivament. El problema pendent del partit és aconseguir una militància nombrosa com la dels populars i marcar l'agenda política amb un discurs fort i alhora tranquil i treballar molt la qüestió comunicativa.
D'això en sabia molt el govern anterior (i els mitjans afins), en sentit invers i molt agressiu. Els populars es troben amb una renovació forçosa, més enllà de qüestions de paritat o de noves generacions. L'abrupta desaparició de Matas i la pèrdua de totes les institucions importants obliguen a portar sàvia nova, i no caure en l'error de continuar amb els mateixos noms durant els pròxims anys.
Noves idees i nous projectes de futur són la millor recepta, que difícilment tindran cabuda si el partit continua mirant al passat i perdent contacte amb les seves bases, que tanmateix són el futur. Des del poder municipal el partit pot revifar: ja sigui amb sàvia nova (Antoni Pastor a Manacor, José Ramón Bauzà a Marratxí), o amb velles receptes (Pere Rotger a Inca). O caure totalment en mans d'El Mundo i Carlos Delgado, i els seus «sin escrúpulos».
Unió Mallorquina es troba amb una situació paradoxal. Tot i tenir Maria Antònia Munar com a líder indiscutible, es troba rodejada gairebé exclusivament per homes, la seva contribució a la paritat del govern ha sigut molt escassa, i gairebé tots els batles uemites són homes. En tot cas, el partit es troba en un moment previ «de trampolí», gràcies a la presència dels seus caps visibles a totes les grans institucions mallorquines i el futur congrés de novembre, que hauria de consagrar nous dirigents amb vocació de majoria i no de frontissa. El seu problema és la nul·la presència a la resta d'illes: a les Pitiüses no tenen cap equivalent, i a Menorca la Unió de Centristes de Menorca (UCM) pràcticament ha mort políticament.
El Bloc ha aconseguit en conjunt una presència paritària a totes les institucions; però la renovació és un fet que amaga una situació interna molt convulsa i desigual. El PSM es renova, però a empentes i de manera molt convulsa. EU gaudeix de la presència d'un líder carismàtic (Grosske), però darrere seu no arriben relleus visibles. Els Verds estan pràcticament inèdits de la mà de Miquel Àngel Llauger, i encara semblen un apèndix d'EU sense caràcter propi. ERC ha sigut la més beneficiada, i consolida el seu creixement a les Illes amb una diputada i un conseller insular (Joan Lladó). Aquest escenari tan desigual fa que Biel Barceló tingui feina per endavant. Esquerranisme o nacionalisme? Model BNG o model Iniciativa per Catalunya? veurem.
I Entesa per Mallorca sembla estancar-se. La seva presència dins candidatures municipals diverses, tot i ser molt fructífera, ha aigualit la seva identitat com a partit. El seu discurs arriba amb comptagotes, i encara no s'ha fet un espai del Bloc i UM. La possible pèrdua de la seva única batlia (Vilafranca) els deixaria sense cap referent i augura un futur molt incert.
Manel García. Palma.
