cielo claro
  • Màx: 32°
  • Mín: 25°
31°

En direcció prohibida

Mort de Bergman i d'Antonioni
L'estiu és una època poc propícia per a les investigacions de l'ànima, per a les especulacions metafísiques i per als turments significatius i assumits, per a les reflexions tenebroses sobre la mort i el pas del temps i sobre la incapacitat que potser tenim les persones per comunicar-nos, per entendre'ns en allò que som en el nostre racó més recòndit i potser més sincer. «Vivim com somiem, tots sols», va deixar escrit Joseph Conrad, aquell gran metafísic de l'aventura i del mar, i em jugaria el que fos que aquesta frase no la va escriure ni en ple mes de juliol ni en ple mes d'agost. A l'estiu no li agraden les angoixes, les úniques crueltats que es permet són les de la calor i la frivolitat i els excessos nocturns, i per això rebutja tot allò que sigui pensament profund, reflexió greu i seriosa. L'estiu és un assalt als castells de la intel·ligència que l'hivern havia assortit i fortificat. Igual com una senyoreta molt bella i encantadora però tediosament superficial, l'estiu s'avorreix amb les grans idees, i és per això que només vol i demana (o exigeix, o espera) jocs i música i ball i revetla, i si pot ser, un parell d'amors fogosos i immortals que durin cadascun un parell de caps de setmana i que permetin fer una mica d'exercici unes quantes nits sobre l'arena d'alguna platja.

Per una luctuosa i impertinent extravagància, però, l'atzar ha volgut que Ingmar Bergman i Michelangelo Antonioni, dos dels cineastes que segons tots els crítics i molts espectadors més han furgat en la ferida oberta i purulenta del que som, morissin els dos darrers dies del passat juliol. En ple estiu, com si la mort i la tristesa, amb les quals tots dos tantíssimes vegades varen fílmicament comerciar, haguessin volgut retre'ls homenatge, com si la mort i la tristesa els haguessin utilitzat per donar-los públicament la raó: «Us prenem en ple estiu perquè així tothom tindrà clar que els temes a què més us consagràreu són els temes més perdurables i universals, els temes més inevitables; i us prenem en l'època més frívola perquè vosaltres no n'heu volgut saber mai res de res de la frivolitat, i així potser servireu de simbòlica advertència als supervivents que deixeu enrere, tan feliços i despreocupats, cada dia nedant i bevent i menjant, però tanmateix tots morts previstos i endevinats, tots només pobres i inermes vius momentanis».

Revisió de dos llegats
Naturalment, tant la mort de Bergman com la d'Antonioni han suscitat grans elogis entre els cinèfils d'arreu del món, i minucioses anàlisis de la qualitat i la perdurabilitat de les seves respectives obres. Com sol passar sempre que una persona es mor, la majoria de les anàlisis i valoracions han estat molt positives: la mort ens millora, ni que sigui momentàniament. Així i tot, en algun diari ja hi ha hagut el comentari d'algun agut i agosarat comentarista posant el dit a la nafra del llegat d'aquests dos cineastes que, si bé en el passat tingueren un sòlid prestigi, encara s'han de guanyar el prestigi de la posteritat.

Abanderats del cinema d'art i assaig que durant les dècades dels seixanta i dels setanta va fascinar tantíssims joves d'arreu del món, el problema que presenten les obres de Bergman i d'Antonioni és, segons els comentaristes que no s'han volgut afegir al cor unànime d'elogis, que tenen uns trets molt d'una determinada època, una època d'incerteses i de grans canvis sociopolítics que va transformar el món però les ideologies i les actituds de la qual avui ja no són útils per entendre'l i acarar-lo, i també que, si bé són unes obres que varen aportar coses importants a la història del cinema, avui dia ja majoritàriament només interessen als historiadors i als experts.

Bé, és una opinió i una idea; però a mi em sembla que la perdurabilitat (o no) de les obres de Bergman i Antonioni, més que no pas tenir res a veure amb les ideologies o les circumstàncies sociopolítiques de l'època, té a veure amb una determinada concepció que aleshores es tenia del cinema i de l'art en general, una concepció que avui encara dura en una gran minoria d'escriptors i cineastes i en una gran majoria d'artistes plàstics. És una concepció, per dir-ho ràpid, purament intel·lectualista de l'art, en què allò que compta no són tant l'eficàcia narrativa (i la narrativitat és la vida) i la profunditat emocional com el concepte, la idea, la teoria que hi ha darrere de cada creació, el paper que ha de tenir cada obra en una abstracta i monumental seqüència històrica.

I aquí hi ha la diferència, crec jo, entre Bergman i Antonioni, el que farà que l'obra d'un perduri i la de l'altre s'ompli de pols i decaigui i a la fi s'oblidi. En la majoria de les pel·lícules d'Ingmar Bergman, és evident que hi ha una voluntat perpètua per anar cada vegada una mica més enllà en les possibilitats del llenguatge fílmic, és evident que les grans reflexions són plantejades de la forma més audaç i que els grans temes dels seixanta i els setanta "la destrucció afectiva que implica el matrimoni burgès, la incomunicació essencial que uneix i condemna les persones" hi són presents. Però també és evident que aquestes audàcies i novetats hi són només per complementar els grans temes clàssics "la por de la mort, la necessitat de l'alegria, el consol i l'espant de la nostàlgia, l'amor que no es resigna", que són plantejats també de la manera més clàssica, és a dir, amb humor i claredat i vigor i tragèdia i emoció.

Les pel·lícules d'Antonioni, en canvi, obsessionades en la representació de la buidor afectiva i de la incomunicació interpersonal, temes prestigiosos de l'època, vistes avui resulten totalment pedantesques, i el director italià sembla un de tants creadors "encara n'hi ha, moltíssims" que confonen la poesia amb la lentitud, la lucidesa amb el sense sentit i la veritat amb l'avorriment. Aquesta és la diferència entre els dos directors morts aquesta setmana: que, si bé tots dos varen relatar els conflictes d'una època, un ho va fer amb les eines (temes i estils) del passat i del present, i l'altre només amb les del present. Per aquesta raó Bergman ha deixat un llegat d'obres d'art immortals i Antonioni només ha deixat un llegat d'exercicis presumptuosos d'interès molt puntual.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.