Poesia i parenta pobra

Entre altres coses, això vol dir que la poesia es pot donar o es pot presentar en qualsevol art, en qualsevol obra de qualsevol art. No és, idò, privativa de cap gènere literari, no és privativa de la parenta pobra. Per altra banda, recordem que cap requisit formal no li és essencial, a aquesta. L'única cosa que li és imprescindible, a la parenta pobra, és quedar. Però per a quedar no li cal cap forma estròfica, ni cap isosil·labisme, ni cap rima, ni tan sols cap ritme (encara que aquest, al meu parer, sigui la condició que l'afavoreixi més), ni fins i tot cap versificació, ja que és possible el poema en prosa.

Per descomptat, aquest requisit imprescindible de quedar vol dir que el vers lliure no existeix. Per tal que hi hagi poiesi, el text s'ha de posar o plantar damunt la taula, damunt la taula o el taulell. I un text no pot posar-s'hi, no pot plantar-s'hi, de qualsevol manera. S'ha de concebre o consolidar dient-lo en veu alta, o com si fos així. I la veu, actual o en potència, ha de ser persuasiva, ha de ser contundent, ha de sonar ferm, ha de quedar. Una altra cosa és que tots aquests requisits no s'atenyin mai de manera absoluta. «Tot és fragment, res no és sencer». La condició humana sempre és parcial, sempre és limitada. Sempre hi ha una distància entre allò que volem fer i allò que realment feim o aconseguim.

Naturalment, aquest exposició dels fets de la parenta pobra d'alguna manera ha de dependre "almenys en part" de la concepció que un tingui de la finalitat última de la nostra plasmació de l'esmentada sensibilitat davant aquests determinats aspectes de la realitat, en darrer terme de les necessitats a cobrir. Perquè també és ver que molts poden dir "sobretot poden haver dit" que el que, en definitiva, és decisiu per a la poesia com a gènere literari és senzillament l'orfebreria verbal, la creació de bellesa formal (aquest seria el punt de vista dels defensors de la poesia pura, l'obra màxima de la qual podria esser perfectament la Prose pour des Esseintes, de Mallarmé, o dels devots del noucentisme o del neonoucentisme). Dutes les coses a aquest extrem de la poesia pura, de la concepció de la poesia pura, podríem prescindir de la realitat per a fer-ne, o per a provar de fer-ne; ens bastarien les paraules, ens bastarien els sintagmes. Però tanmateix és impossible separar en elles i en ells els significants dels significats. Així, gosaríem afirmar que qui vulgui dedicar-se a la poesia pura el millor que pot fer és dedicar-se a la pintura o "encara millor" a la música, arts que són incomparablement molt més eficaços en la supressió dels significats o en la capacitat o l'aptitud de poder prescindir-ne. I, de més a més, arts que poden esser molt més descansats "si m'és permesa l'expressió" per a l'artista. Perquè la concepció del gènere de la parenta pobra com un mitjà o mètode per a trobar o copsar una mica més de veritat "en paral·lel a la filosofia, a la mística, a la mateixa ciència", en el moment de practicar-la de debò, suposa feina, feina feixuga, feina segurament bastant més fumuda que el conreu de cap mètrica. Tot una mica agarberat, una mica ordenat o pentinat, el que al capdavall és més decisiu és quin és el nostre propòsit, quina és la nostra major necessitat, la de major beutat o la de major veritat, la de major coneixement. De més a més, per a sort nostra, la parenta pobra de vegades pot esser parenta rica. Perquè també és cert que si la parenta pobra ho és no és mai perquè vulguem que ho sigui.