Era a un sopar d'aquests d'estiu. M'assegueren a una taula amb
el prec de donar conversa a entesos i enteses diverses, engominats
amb camises màniga llarga, rics que es fan el naturista i
esquerrans empegueïts de ser-ho. Ja saben vostès de què va: dir que
sí amb el cap, riure un poc i haver de remugar per endins. Els
temes vorejaven discursos que no puc suportar. Per exemple: el
cotxe que funciona amb aigua ja està inventat, però les
multinacionals del petroli el tenen segrestat i tancat amb pany i
clau; el mateix amb l'energia de fusió; altre tant per a la
medicina, el preparat que ho cura tot, la panacea, existeix, però
les grans companyies farmacèutiques l'han amagat o neguen la seva
efectivitat, per continuar amb els seus enormes guanys; i coses
així, un estol parescut a les anomenades llegendes urbanes. Tenc
comprovat que, indefectiblement, es passa d'aquest discurs
simplista a la teoria de la conspiració internacional. Res passa
perquè sí, passa perquè uns pocs, poderosos a l'ombra, poders
fàctics planetaris, decideixin que passi així. No com la «mà oculta
que engronsa el bres», molt més cutre i vulgar, però efectiu. La
gent s'apunta a aquesta teoria, a vegades ornada amb recerca, a
vegades descarnada i bruta, com compra les interpretacions
apòcrifes de Nostradamus, ben igual de com llegeix els horòscops
sabent que no encerten, sinó que embetumen, o escolta els
endevinadors professionals: ja siguin els pastorets de Fàtima o els
del dia de la bèstia. Malgrat, la realitat, tossuda, els
desautoritzi clamorosament. És igual, el personal té tendència a
creure i espargir les fantasmades amb molta benevolència i, en
canvi, és d'una duresa cega amb les evidències que responen a
criteris científics. Tot es ven en el mercat globalitzat. I si no
ho creuen, teclegin qualsevol 'xorrada' al Google.
La cosa es va complicar quan algú em demanà el parer sobre una
qüestió, no sé quina: «Pens, que si saps el que creus, és difícil
respondre la pregunta; no tenc contesta». Va quedar esculat,
pensant la resposta (no és meva, és del president Bush, me la vaig
aprendre de memòria d'un article d'Umberto Eco), però, vaig
continuar: «Estic plenament convençut que els éssers humans i els
peixos coexistirem amb plenitud» (l'autor és el mateix). Els
somriures em feren entendre que havia pixat fora de test, però ja
nedam, com va dir aquell. Com que no era això, vaig pensar que la
cosa anava del «Club Bilderberg»: un selecte grup format per 130
persones poderoses, segons Daniel Estulin, que cada any es
reuneixen en secret, és el govern planetari. «Ho fan "vaig dir amb
to convençut" per instaurar un poder a l'ombra, amb una pau mundial
fonamentada en l'esclavitud i la dominació».
Vaig encertar, i la conversa continuà amb un to d'assentiment
cap al qual havia amollat per sortir del pas. En fi, ja ho veuen,
si no surt la teoria de la conspiració, es passa a la de la
concatenació "un subproducte de la teoria del caos", allò que un
aleteig d'una papallona a una selva del sud-est asiàtic, és capaç
de provocar, per mecanismes encadenats, sismes o problemes a mig
món, del fenomen del Niño a les decisions erràtiques d'en Putin,
per exemple. Com que quedava bé, vaig decidir continuar per aquest
camí. «L'inici és a l'any 1952, Ray Bradbury escrigué un conte de
ciència ficció "El renou del tro", uns caçadors que viatgen a
través del temps, quan són a la prehistòria maten un insecte, sense
voler. Com a conseqüència d'aquesta mort quan tornen al present es
troben amb un escenari radicalment diferent: l'insecte mort hauria
causat un efecte en cadena de dimensions immesurables». Començava a
entretenir el meu auditori, excepte dos o tres que escainaven.
(«Maldito intelectual», podia llegir en les seves cares). Els de la
mala cara augmentaven i per tant vaig decidir canviar el rumb de la
conversa, pensant amb l'encàrrec dels amics i que era una nit
d'estiu i no un fòrum de debat.
«Sabien que la lletra del 'Aserejé' oculta un missatge
satànic?»; «M'han contat que els bitllets dels euros perdran la
seva tinta en menys de vints anys»; «Era cert que Bibi Andersen va
guanyar un concurs de 'soldador de l'any' quan estudiava FP?». Ara
el preocupat era jo, que ja duia el camí d'altres anys en què la
cosa havia acabat com la processó de la moixeta. Però es va
redimensionar. Tanta sort. Brollaren el robo d'òrgans per fer
trasplantaments, el submarinista engolit per un hidroavió que
recollia aigua de la mar quan anava a apagar un incendi, els
caimans amollats pels compradors de mascotes dins les clavegueres
s'han ensenyorit de Nova York, el nom de la droga LSD que havia
inspirat una cançó de The Beatles ( «Lucy in the Sky with
Diamonds»). Aquesta darrera l'havia aportada una senyoreta
escotadíssima, no la vaig voler contradir ni matisar, ni tampoc
afegir-hi que a Ana Obregón, un pit siliconat "que en feia la
meitat d'un dels seus" li havia esclatat dins un avió. Però sí que
vaig emparellar les llegendes urbanes amb el concepte «Net-lore»,
el nou Folk-lore d'Internet. «Les llegendes urbanes modernes, com
les antigues, que tenien el fonament en creences religioses o
paranormals, neixen de fets quotidians, per tant han de tenir un
cert fonament real, un poc exagerat però creïble, el més important
és que estiguin ben contades, amb un poc de suspense». Arribava el
moment d'un poc de component local. «L'aigua de Mallorca ve dels
Pirineus i ja en pots fer de bots»; i en Colón mallorquí? O el drac
de na Coca, un cocodril que habitava la Palma del segle XVII.
Vaig provar amb Samuel Huntington, l'analista de la connexió
dels poders civils i militars, que ha pensat que el ressorgiment
islàmic "Al Qaeda i tot això" no és més que una reacció social a
causa de l'estancament i la corrupció de les institucions existents
(vaig estalviar-los el lligam de l'efecte papallona, encadenat a la
corrupció de l'exajuntament 'pepero' d'Andratx). No em podia
sofrir, però continuava el discurs: «Afirma que hi ha un
paral·lelisme evident entre els inicis del protestantisme el segle
XVI i l'islamisme violent contemporani: els dos volen una religió
més pura i exigent; prediquen el treball i l'ordre; apel·len a la
dinàmica emergent de les classes mitjanes (tampoc vaig citar els
discursos del president Antich, enaltint-les); hi ha corrents
interns, luteranisme/calvinisme - xiita/sunnita ( no devia saber
res d' UM-PSM)». La taula que m'havien encarregat «dinamitzar» feia
badalls d'avorriment. La meva deriva no acabava d'anar bé i vaig
usar el meu darrer 'cartutxo': començar a contar 'xistes' de Lepe.
Què no faríem pels amics!
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.