Era a un sopar d'aquests d'estiu. M'assegueren a una taula amb el prec de donar conversa a entesos i enteses diverses, engominats amb camises màniga llarga, rics que es fan el naturista i esquerrans empegueïts de ser-ho. Ja saben vostès de què va: dir que sí amb el cap, riure un poc i haver de remugar per endins. Els temes vorejaven discursos que no puc suportar. Per exemple: el cotxe que funciona amb aigua ja està inventat, però les multinacionals del petroli el tenen segrestat i tancat amb pany i clau; el mateix amb l'energia de fusió; altre tant per a la medicina, el preparat que ho cura tot, la panacea, existeix, però les grans companyies farmacèutiques l'han amagat o neguen la seva efectivitat, per continuar amb els seus enormes guanys; i coses així, un estol parescut a les anomenades llegendes urbanes. Tenc comprovat que, indefectiblement, es passa d'aquest discurs simplista a la teoria de la conspiració internacional. Res passa perquè sí, passa perquè uns pocs, poderosos a l'ombra, poders fàctics planetaris, decideixin que passi així. No com la «mà oculta que engronsa el bres», molt més cutre i vulgar, però efectiu. La gent s'apunta a aquesta teoria, a vegades ornada amb recerca, a vegades descarnada i bruta, com compra les interpretacions apòcrifes de Nostradamus, ben igual de com llegeix els horòscops sabent que no encerten, sinó que embetumen, o escolta els endevinadors professionals: ja siguin els pastorets de Fàtima o els del dia de la bèstia. Malgrat, la realitat, tossuda, els desautoritzi clamorosament. És igual, el personal té tendència a creure i espargir les fantasmades amb molta benevolència i, en canvi, és d'una duresa cega amb les evidències que responen a criteris científics. Tot es ven en el mercat globalitzat. I si no ho creuen, teclegin qualsevol 'xorrada' al Google.

La cosa es va complicar quan algú em demanà el parer sobre una qüestió, no sé quina: «Pens, que si saps el que creus, és difícil respondre la pregunta; no tenc contesta». Va quedar esculat, pensant la resposta (no és meva, és del president Bush, me la vaig aprendre de memòria d'un article d'Umberto Eco), però, vaig continuar: «Estic plenament convençut que els éssers humans i els peixos coexistirem amb plenitud» (l'autor és el mateix). Els somriures em feren entendre que havia pixat fora de test, però ja nedam, com va dir aquell. Com que no era això, vaig pensar que la cosa anava del «Club Bilderberg»: un selecte grup format per 130 persones poderoses, segons Daniel Estulin, que cada any es reuneixen en secret, és el govern planetari. «Ho fan "vaig dir amb to convençut" per instaurar un poder a l'ombra, amb una pau mundial fonamentada en l'esclavitud i la dominació».

Vaig encertar, i la conversa continuà amb un to d'assentiment cap al qual havia amollat per sortir del pas. En fi, ja ho veuen, si no surt la teoria de la conspiració, es passa a la de la concatenació "un subproducte de la teoria del caos", allò que un aleteig d'una papallona a una selva del sud-est asiàtic, és capaç de provocar, per mecanismes encadenats, sismes o problemes a mig món, del fenomen del Niño a les decisions erràtiques d'en Putin, per exemple. Com que quedava bé, vaig decidir continuar per aquest camí. «L'inici és a l'any 1952, Ray Bradbury escrigué un conte de ciència ficció "El renou del tro", uns caçadors que viatgen a través del temps, quan són a la prehistòria maten un insecte, sense voler. Com a conseqüència d'aquesta mort quan tornen al present es troben amb un escenari radicalment diferent: l'insecte mort hauria causat un efecte en cadena de dimensions immesurables». Començava a entretenir el meu auditori, excepte dos o tres que escainaven. («Maldito intelectual», podia llegir en les seves cares). Els de la mala cara augmentaven i per tant vaig decidir canviar el rumb de la conversa, pensant amb l'encàrrec dels amics i que era una nit d'estiu i no un fòrum de debat.

«Sabien que la lletra del 'Aserejé' oculta un missatge satànic?»; «M'han contat que els bitllets dels euros perdran la seva tinta en menys de vints anys»; «Era cert que Bibi Andersen va guanyar un concurs de 'soldador de l'any' quan estudiava FP?». Ara el preocupat era jo, que ja duia el camí d'altres anys en què la cosa havia acabat com la processó de la moixeta. Però es va redimensionar. Tanta sort. Brollaren el robo d'òrgans per fer trasplantaments, el submarinista engolit per un hidroavió que recollia aigua de la mar quan anava a apagar un incendi, els caimans amollats pels compradors de mascotes dins les clavegueres s'han ensenyorit de Nova York, el nom de la droga LSD que havia inspirat una cançó de The Beatles ( «Lucy in the Sky with Diamonds»). Aquesta darrera l'havia aportada una senyoreta escotadíssima, no la vaig voler contradir ni matisar, ni tampoc afegir-hi que a Ana Obregón, un pit siliconat "que en feia la meitat d'un dels seus" li havia esclatat dins un avió. Però sí que vaig emparellar les llegendes urbanes amb el concepte «Net-lore», el nou Folk-lore d'Internet. «Les llegendes urbanes modernes, com les antigues, que tenien el fonament en creences religioses o paranormals, neixen de fets quotidians, per tant han de tenir un cert fonament real, un poc exagerat però creïble, el més important és que estiguin ben contades, amb un poc de suspense». Arribava el moment d'un poc de component local. «L'aigua de Mallorca ve dels Pirineus i ja en pots fer de bots»; i en Colón mallorquí? O el drac de na Coca, un cocodril que habitava la Palma del segle XVII.

Vaig provar amb Samuel Huntington, l'analista de la connexió dels poders civils i militars, que ha pensat que el ressorgiment islàmic "Al Qaeda i tot això" no és més que una reacció social a causa de l'estancament i la corrupció de les institucions existents (vaig estalviar-los el lligam de l'efecte papallona, encadenat a la corrupció de l'exajuntament 'pepero' d'Andratx). No em podia sofrir, però continuava el discurs: «Afirma que hi ha un paral·lelisme evident entre els inicis del protestantisme el segle XVI i l'islamisme violent contemporani: els dos volen una religió més pura i exigent; prediquen el treball i l'ordre; apel·len a la dinàmica emergent de les classes mitjanes (tampoc vaig citar els discursos del president Antich, enaltint-les); hi ha corrents interns, luteranisme/calvinisme - xiita/sunnita ( no devia saber res d' UM-PSM)». La taula que m'havien encarregat «dinamitzar» feia badalls d'avorriment. La meva deriva no acabava d'anar bé i vaig usar el meu darrer 'cartutxo': començar a contar 'xistes' de Lepe. Què no faríem pels amics!