La setmana passada vaig veure per la televisió de Mallorca un reportatge sobre les darreres monges caputxines. Mostraren part del convent, el claustre, el jardí etc. Supòs que la primera reacció que molts tenim en veure tant d'espai tudat en funció només de les vuit monges que actualment l'habiten és d'indignació. I a més a més, tenint en compte el problema de l'habitatge que afecta tanta gent. Però, per part meva, a mesura que el reportatge anava avançant, ja no ho tenia tan clar. Acostumats a tanta violència servida a taula cada dia pels mitjans de comunicació, les imatges que contemplava eren com un bàlsam per a l'esperit. El candor d'aquelles santes donetes, tan allunyades dels gorans del Vaticà, m'arribà al cor. sor Encarnació Obrador, poblera de noranta-set anys, i que encara fa coves per als betlems. El material que utilitza és totalment reciclat. Com a base de la cova, una fusta; de bastiment, quatre rodets de fil buits i fils d'electricitat que el darrer electricista que va passar pel convent li va regalar; per aferrar, aigua-cuita, perquè, segons diu ella, l'invent «modern» del pegamento surt més car. sor Encarnació s'exclamava que abans disposava de mariscs per adornar les coves, però que ara ja no n'hi ha i s'ha de conformar amb unes modestes copinyes (no vaig acabar d'entendre a quins mariscs es referia).

Sor Margalida de noranta anys, i quaranta-dos al convent, va voler deixar ben clar que ella és una germana externa, no de clausura. Em va fer gràcia la seva afirmació quan, amb la cara ben alta, reivindicava tota remolesta: «Ara, a causa de l'edat, ja no puc sortir, però nosaltres, les externes, podem ésser tan santes com les tancades o no?».

Sor Margalida fa palmeres per als betlems i rosaris per vendre. Es queixa que avui en dia la gent no va gaire de rosaris i té poca demanda.
L'esperit franciscà de pobresa i estalvi senyoreja per tot el convent. Un detall em va acabar d'enamorar. El periodista, una mica indiscretament, va obrir un armariet on les monges estogen els seus petits secrets. Una hi tenia guardades les darreries que no havia tastat i un altra un torcaboques de paper que encara, pensava ella, no estava gaire usat i es podia aprofitar. Avesats al consumisme desbocat de la societat actual, aquest sentit de l'estalvi em va recordar el costum que tenia ma mare d'utilitzar les muscleres dels vestits vells com a agafadors d'olles.

Al convent conviu el passat amb el present sense cap problema Les monges disposen d'un ordinador i d'un televisor. Una de les germanes explicava que la seva missió és resar per nosaltres pecadors i també per elles mateixes. La monja raonava que, si no tenen una finestra al món, com és la televisió, seria viure fora de la realitat i sense saber per quines desgràcies pregar.

Els ombrívols carrerons de darrere la Rambla, amb el seu aire misteriós, són escenari apropiat per imaginar tota casta de llegendes truculentes sobre les monges tancades. El meu padrí m'hi duia a passejar i, quan passàvem per davant el convent de les Caputxines, em contava que per Setmana Santa les monges feien penitència i es pegaven corretjades a l'esquena. Des del carrer, la gent s'escarrufava de sentir els crits de dolor de les monges.

La veritat, després de veure les covetes de sor Encarnació i les palmeretes de sor Margalida, un altre mite de la meva infància s'ha esbucat.
Acabat el reportatge, vaig arribar a la conclusió que, gràcies a l'existència d'aquestes petites comunitats de clausura i de la gent que es preocupa d'ajudar per la seva conservació, hi ha redols de Palma que s'han salvat del salvatgisme destructor que no ha mirat prim a l'hora d'enterrar davall tones de ciment bona part de la nostra història. Tanta sort de les tàpies dels convents que han mantingut a retxa els voltors!