Nova era de calamitats. Castiguen molt, en especial a Eivissa (un cop més culpable del canvi). Amenaça de bomba en el seu aeroport, xapapote als Daus... No es confessin, no serveix de res.

16 de juliol.
A la platja, uns nins es barallen per una hamaca. Només mostren interès per una en particular, encara que quasi totes estiguin lliures. Segueixo observant una bona estona el guirigall que han muntat. Comprovo amb estranyesa que no és un joc, simplement tots volen la mateixa hamaca per estirar-se a la darrera llum del sol.

17 de juliol.
He anat a caminar per un lloc no habitual. Al terra hi ha un ram de crisantems (seran d'hivernacle) fermats amb un discret llaç cel situat just al costat d'una taca de sang resseca amb incrustacions de pèl gris. Sospiten que una manada «segway» en estampida ha atropellat un ca.

18 de juliol.
No he anat a caminar.
19 de juliol.
Té el mateix posat tranquil que el pare. Està assegut, el cos estirat com si volgués inspirar tota l'olor del mar, una cama sobre l'altra que li dóna un aire de placidesa i, el gest més distintiu, el braç recolzat de manera especialment elegant. Els dos transmeten una sensualitat agredolça impregnada de melangia. Ell té el cabell rapat fins més amunt dels parietals i exhibeix una esplèndida cresta roja, que segueix la direcció de la sutura sagital fins ben avall de l'occipital. El pare, vesteix un impol·lut panamà.

20 de juliol.
Novament veig el vagabund. Viu del que troba. Deu ésser dels pocs que no demana.
21 de Juliol.
Consell de salut per als vianants de rutes conservadores: Procuri escollir el dia de la dimissió (cas Piqué) perquè si no l'apunyalaran per l'esquena (cas Soler i refresc la memòria: va ésser President). L'esperança de vida dels moderats en el PP és baixa.

22 de juliol.
Exemple de radicalisme (i petit homenatge a la llibertat d'expressió el dia d'avui): No deixava que escoltessin los «cuarenta principales» perquè s'emetia a una emissora de la SER.

23 de juliol.
Molt a pesar meu he tornat a la zona no habitual. Tots es demanen de què fugia l'estampida «segway». He vist una dona coberta d'una pamela color crema amb voravius estampats que se dirigia el punt zero amb un ram de crisantems (efectivament d'hivernacle) amb un llaç cel que duia amb decisió entre les mans. M'ha cridat l'atenció que no gesticulava mentre parlava amb la seva acompanyant, més jove i inquieta que ella. Tinc el convenciment que sabia per què havia passat el que havia passat.

24 de juliol.
Pas a prop de la caverna i hi ha renou, com de quissons que es barallen per una pilota de fil. A fora, un xiremier interpreta l'himne de Riego mentre mira la posta de sol. Els malalts més dèbil són els que necessiten més protecció.

26 de juliol.
Veig la dona de la pamela i la seva acompanyant. Seuen a una terrassa del darrera. Bé, a una acera que han enrajolat i un bar hi ha posat taules. Els vianants caminen per l'antiga calçada on el tràfic passa en una sola direcció. Segons caminis en un sentit o l'altre, el cotxes te poden envestir pel davant o pel darrera. Un no sap si no és millor deixar les aceres com estaven. Parlo amb elles. Parlem dels canvis de governs. Me conta que el seu marit tenia el costum de cridar, de tant en tant, a la seva empresa i es feia passar per un client, deia que així sabia com els atenien. Creu que és el mateix que haurien de fer els nous batlles i les noves batllesses.